Mirin el trosset de gespa del cementiri de Soldeu, enclotat entre el mastodòntic edifici del costat i el ciment hostil de l’aparcament comunal. Doncs aquí, precisament aquí, hi ha la fosa comuna on durant els anys de la II Guerra Mundial i la postguerra eren enterrades les restes humanes sense identificar recuperades a la montanya, segons conta mossèn Ramon que contaven els padrins del poble. Primera peça del trencaclosques. La segona: al llibre d’òbits de Canillo hi consten mitja dotzena de cadàvers anònims recuperats als anys 40. La tercera i última peça l’aporta Claude Benet. Ja saben: l’autor, ja ho saben, de Guies, fugitius i espies, i l’home que més ha fet en aquest racó de món nostre per reconstruir l’epopeia de fugitus i passadors. I es diu Peacock: sergent Charles B. Peacock.

El nostre home d’avui -operador de ràdio d’un B-17 abatut el 6 de setembre del 1943 sobre la Picardia- formava part d’una expedició de vuit fugiuts, aviadors nord-americans que el 8 de novembre d’aquell mateix any van arribar a l’hotel Calbó de Soldeu per compte de la línia Bourgogne. Tots, menys Peacock. Benet donava notícia a l’últim número de la revista Portella del seu tràgic destí: el grup, amb l’ajuda de tres guies francesos i d’un tal Antonio Mandicó, havia sortit de l’Avellanet i només a la tercera va aconseguir passar a Andorra. Massa tard per a Peacock: diu el sergent Vincent Cox, tripulant del mateix B-17 i que va fer amb ell tota la ruta d’evasió, que no podia més i que es van quedar enrere tot just travessar la frontera. Que van fer nit a la montanya i que l’endemà hi va deixar Peaconck inconscient. Aquí comencen les llacunes d’aquesta història. Cox diu que una vegada a Soldeu va trobar els guies de la seva expedició, que els va explicar on havia hagut de deixar Peacock, i que li van assegurar que l’anirien a buscar. Però va esperar aquell dia i l’endemà, i res: ni Peacock ni els guies van aparèixer.

L’èxercit ianqui no oblida ni els seus morts ni els seus desapareguts. El novembre del 1950, cal suposar que seguint el relat de Cox, arriba a Andorra una missió del Graves Registration de l’exèrcit de Terra per localitzar-ne les restes. El mateix destacament que exhuma al cementiri d’Arinsal les restes de Bailey, Plaskett i Owens, morts l’octubre del 1943 al Montmatell. Però en aquest cas no se’n surten. Així que el rastre de Peacock es perd el 8 de novembre del 1943 en algun lloc entre la frontera i Soldeu. Aquí és on entra en joc Benet i comença a moure fitxes, disposat a armar el trencaclosques: la seva sospita és que les restes de l’aviador nord-americà podrien ser -podrien, ep- les d’un home sense indentificar, d’una edat compresa entre els 35 i els 40 anys, “muerto de muchos días” i recuperades a la zona de les Marrades Negres, prop de Soldeu, el 29 de setembre del 1953, segons el llibre d’òbits de Canillo. Peacock tenia en desaparèixer 29 anys -havia nascut el 1914 a la localitat de Morristown (Nova Jersey) i Benet apunta, per tant, la possibilitat que les restes de l’home muerto de muchos días siguin les de Peacock. I hi ha una forma de comprovar-ho, afegeix: com que van ser enterrades al cementiri de Soldeu, només cal obrir la fossa comuna, prendre mostres d’ADN de les retes que s’hi trobin i comparar-les amb la dels parents vius de Peacock. Només. I és això el que planteja, amb la col·laboració d’un investigador canadenc disposat a buscar aquests parents del nostre home, i en la convicció que donar digna sepultura a les despulles d’un home que va morir per la llibertat de tots “constitueix un mínim deure d’humanitat”.

Missió... ¿impossible?

Veurem si és capaç de mobilitzar les complicitats i els recursos necessaris per tirar endavant una operació inèdita en aquest tros de Pirineu. El de Peacock és l’únic cas que consta amb nom i cognom d’un evadit mort en territori nacional i mai no localitzat. I que, les coses com són, de tota aquesta epopeia -probablement el més pròxim que hem estat de la gran història al llarg de tot el segle XX- l’única memòria oficial que n’ha quedat és el monument a la cadena de l’hotel Palanques, a la Massana. Res més. Ni tan sols el cenotafi que un grup de familiars d’Owens pretenien plantar al juliol al Montmantell. És trist, però si Benet se’n surt, seria una autèntica sorpresa.

Pel que fa a Peacock, diguem que el seu B-17 -una fortalesa volant batejada amb el nom de Bomb Boogie- va ser abatut de tornada d’una missió del 95è Grup de Bombarders sobre Stuttgart, després de rendir-se davant dels caces enemics i que l’artiller de cua obrís foc per error contra un Focke Wulff que l’escortava. La tripulació es va llançar en paracaigudes; cinc dels deus homes van ser recollits per la Resistència i van aconseguir evadir-se, i quatre més van ser capturats pels alemanys, així que Peacock va ser l’única baixa mortal. El seu nom figura al mur commemoratiu del cementiri militar nord-americà d’Épinal (Lorena). També consta a la tomba familiar del cementiri de Morristown: “In Memory of Charles B. Peacock. Died Overseas in the Service of His Country. 1914-1944”. I resulta que overseas en aquest cas és Andorra. Algun lloc ben a prop de Soldeu.