Quan els pares s’aturen a pensar, si aquesta possibilitat existeix, i s'adonen que els seus fills ja han arribat als quinze anys, els acostuma a assaltar un dubte. On se n'ha anat tot aquest temps?

Vull pensar que als organitzadors del Femap els passa alguna cosa semblant. El fill s'ha fet gran, ha pres molta volada. Als que l’hem vist créixer, d’any en any, potser no ens sorprèn tant. Però els que es fixen en el festival com si fos el primer cop comprovaran, com sempre, que els fills, a casa dels altres, creixen sols. De ben segur que si li ho demanéssim al Josep Maria Dutrén, cap visible d’aquesta fita, ens explicaria una història ben diferent. Vull creure que aquest any, que fa un pas al costat, s'adonarà de com han fet créixer, ell i el seu equip, aquest festival de música que s’ha convertit en tota una referència dels estius pirinencs.

Els darrers anys la canícula, que ha anat ampliant el seu radi d’acció durant l’estiu, com els municipis que acullen el Femap, ha aconseguit encunyar nous termes com ara el de refugi climàtic. A un refugi se li suposen certes capacitats d’empara, sigui davant les inclemències meteorològiques, però també enfront d’aquesta sensació d’incertesa que es respira. Divendres, en el concert d’inauguració del Femap, la temperatura dins de la catedral de la Seu d’Urgell, era òptima. I no només ho era perquè dins el temple no hi feia calor, sinó també per l’expectació que demostrava el públic. Uns espectadors, tot s’ha de dir, preparats per a escoltar un seguit de temes que no havien escoltat mai i, per tant, disposats a sortir de la zona de confort i enfrontar-se a una certa incertesa.

Tota una raresa, en temps d’algoritmes. De la mà del musicòleg Bernat Cabré i la formació Ensemble Barcelona Comtal, els espectadors vam poder traslladar-nos fins a principis del segle XVIII mitjançant un seguit de peces, rescatades de l'oblit, dels arxius de la Catedral de Barcelona i altres edificis religiosos de la ciutat. El compositor Francesc Valls, del qual el Femap ja ens havia ofert algunes pinzellades de les seves composicions i el seu deixeble, Josep Picanyol, en van ser els plats principals. No tot havia de ser litúrgia i, amb un aire més italianitzat, hi va haver temps per a obres mundanes, pensades per a la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria, com ara la Sonata a tres de Fortunato Chelleri o una altra peça d’autor anònim. En alguns passatges vaig arribar a pensar –els prometo que ho escric tal qual, com a demostració que el text no està generat per IA, poden saltar-se la facècia– que barroc no era més que un joc de paraules per a poder dir: va, rock!

Si encara segueixen llegint, els recomano que es fixin en el logotip del festival d’enguany: una llesca de pa transformada en orella, i que atrau tot un seguit de notes que passen a convertir-se en formigues. El pa –tot i les moltes intoleràncies d’avui en dia– continua sent un dels símbols més importants a l'hora de representar l’aliment. Per tant, si la música es pot convertir en aliment, i a més la gaudim en directe dins un edifici singular que es pot convertir en refugi climàtic, el virtuosisme dels cinc músics que conformen l’Ensemble Barcelona potser aconseguiria la resta. La resposta del públic, en acabar, ho va confirmar.