Dos mesos enrere, segur que ho recorden perquè casos així de pintorescos són ben escassos per aquí dalt, l’historiador Gerhard Lang ens posava l’ai al cor amb la notícia que el cementiri de la ciutat alemanya de Boppard li buscava al nostre bon rei Borís parents, amics o coneguts perquè es fessin càrrec del lloguer del forat. Per dir-ho sense embuts: algú que pagués els rebuts i evités el desnonament i, per tant, que les despulles del Príncep Sobirà i Defensor de la Fe acabessin a la fosa comuna. Com que l’alerta sembla haver anat a parar al sac de les anècdotes més o menys fabuloses que esquitxen la trajectòria de Skossyreff, inclosa la post mortem, hem demanat a quatre dels historiadors que més i millor s’han capbussat en els nostres anys 30 l’opinió respecte d’això: ¿mereix el rei Borís ser salvat de l’ossari? Si és així, ¿quina institució hauria d’embarcar-se en tan singular aventura? ¿I amb quins arguments?

Les respostes, ja els ho avancem, aporten una mica de llum a la qüestió, però el resultat final és un gens concloent empat: Antoni Morell i Joan Peruga opinen que sí, que “val la pena fer un esforç per evitar el desnonament i per mantenir viu el seu record” —diu l’autor d’El museu de l’elefant—. No ho tenen tan clar —gens, de fet— ni Pere Cavero ni Amparo Soriano. L’autora d’Andorra durant la Guerra Civil espanyola recorre a l’hemeroteca i recorda la polèmica defenestració del carrerer escaldenc de Miquel Mateu perpetrada per Toni Martí en els seus anys de cònsol. “Va ser un despropòsit des del punt de vista històric”, diu Soriano, però si amb l’artífex de Fhasa i, per tant, de l’entrada del país a la modernitat es va practicar aquest acte de desmemòria històrica, “no veig motiu per intervenir en el cas de Borís, que no deixa de ser una anècdota, tan pintoresca com es vulgui però marginal”. D’altra banda, conclou, “abans o després tots acabarem a la fossa comuna; el que hem de procurar és no oblidar l’episodi”.

En aquesta línia argumental se situa també Cavero, que recorda que el capítol andorrà és objectivament “anecdòtic” i “puntual” en la proteica trajectòria del nostre home, i que l’important és tenir documentada al més fefafentment possible la seva capritxosa i sovint nebulosa biografia: “El seu final al cementiri de Boppard està adequadament documentat; en tenim les fotografies i molt probablement, si convé, el registre administratiu; en la meva opinió no cal conservar físicament la tomba”: una mena de fetitxisme històric, vaja, que no requereix, considera Cavero, que hi destinem cap recurs públic. Al camp contrari hi trobem Peruga, que demana obertament que el Govern —Exteriors, Cultura o tots dos a la vegada— es mobilitzi per evitar, diu, “que els ossos de Borís hagin de tornar a migrar, a imatge dels milers de viatges que va fer en vida”. Argumenta, amb una perspectiva que molt pocs han sabut prendre, que el personatge “encara pot donar molt de joc, tant des del punt de vista literari com històric i, sobretot, turístic”. I posa en aquest punt l’exemple d’Orélie-Antoine des Tounens, aventurer gavatx i possible inspirador del nostre Borís, que el 1860 es va fer proclamar pels indis maputxes rei de l’Araucania i de la Patagònia. Va durar dos anys al tron, i el van enviar de pet al manicomi abans d’empaquetar-lo cap a França. Però l’afer ha donat per a un parell de pel·lícules. La de Borís, que havia d’aixecar Assumpta Serna, es va quedar al guió, i l’obra de teatre que va estrenar Ester Nadal ha caigut en un oblit incomprensible.

Queda, és clar, la novel·la amb què Morell va crear el mite Borís. Així que és de justícia que li cedim a ell la (de moment) última paraula en aquest sainet històric. Skossyreff —a qui Morell troba (en la ficció) sota els hàbits del germà porter del monestir de Poblet— és un “aventurer” i un personatge “histriònic”, concedeix, “però durant uns dies i per primera vegada a la història va posar Andorra al mapa mediàtic mundial: només per això ja valdria la pena que el ministeri s’interessés per la seva situació”. I que consti, matisa, que “interessar-se” no vol dir comprometre’s a res: però una gestió oficial, en un determinat nivell, pot obrar miracles, insinua. D’altra banda, conclou, en uns moments en què tothom s’omple la boca amb la recuperació del patrimoni, “hem de ser conscients que la història la conformen tant els capítols més o menys heroics com els foscos: hem de recuperar els blancs, però també els grisos i els negres”. El cert, però, és que entre nosaltres el que s’estila, amb els personatges incòmodes, és llançar-los a les escombraries de la història. Que li ho diguin a Mateu.