El 16 de març va rebre un correu del ministeri de Salut. El seu fill era un contacte d'un dels primers casos confirmats de Covid-19. El 21 de març li van fer la prova de PCR i dos dies després tenia el resultat: positiu. I  amb ell, la dona i els dos fill, de 12 i 16 anys. Ha experimentat en pell pròpia tots els símptomes de la malaltia, inclós un mal de cap especialment agut. I se li va complicar per uns antecedents d'asma. Va desfilar per Urgències, la febre se li va enfilar fins als 38,2º i va rebre el tractament reglamentari a base d'hidroxicloroquina. Però també d'això se'n surt: no té símptomes des del 6 d'abril, i divendres que ve ja podrà sortir al carrer. L'atenció sanitària, excel·lent, des de la doctora de capçalera al zelador d'urgències. Vol que consti. I consta.

Una vegada ja ho ha passat, quin alleujament! Com a mínim, està immunitzat.

No està clar si la immunitat serà llarga o no. Com és lògic, estic molt atent a tot el que diuen a la ràdio, i un dia diuen que si superes la malaltia estàs immunitzat per un any, fins i tot que per a tota la vida; l'altre, que tan sols durant uns mesos. És molt incert, i com tothom, estic esperant que facin l'estudi d'anticossos. Està clar que com més gent l'hagi passat, millor.

Com a mínim, té molts números per arribar fins a la vacuna sense haver de tornar a passar pel tràngol.

Ho espero. Com tots el que hem estat malalts. Alguna cosa bona havia de tenir.

Devia ser dels que va emmalaltir al primer brot. 

Ens vam posar malalts tota la família a la vegada. Coneixíem altres casos dintre de l'escola del meu fill. Alguna mare o company ja havien donat positius. Vam ser dels segons, com si diguéssim. Em vaig començar a prendre la temperatura el 19 de març. Ja veia que no estava fi, allò que et poses una samarrata i et fa nosa, que et molesta a la pell, com quan tens febre. Però va resultar que no en tenia. 

Curat, el que diu curat, quan ho estarà?

Per precaució, el ministeri no et deixa sortir de casa fins dues setmanes després de l'últim símptoma, que en el meu cas va ser el 6 d'abril, just després del tractament amb hidroxicloroquina. Era un dilluns, però em van dir que comptés a partir del divendres següent. Per assegurar-se'n, suposo. Així que a partir del 24 d'abril podré reincorporar-me a la vida que feu la resta: és a dir, sortir a comprar i a passejar una horeta cada dos dies, si és que la setmana que ve encara es pot sortir a passejar.

Li van fer la prova de PCR?

I tant: el 21 de març, i dos dies després em van confirmar el positiu. 

I com va passar de la sospita a la certesa que estava malalt?

Fa un mes que no es parla d'altra cosa. Si comences a tenir símptomes que encaixen amb el que sents... El definitiu en el nostre cas va ser la pèrdua de l'olfacte. No ens n'havíem donat compte. I fins que no vam sentir a la tele que era un dels possibles símptomes no hi vam caure: ostres, si nosaltres no sentim res! És clar, no te n'adones, que no sents l'olorI L'única de casa que va conservar l'olfacte va ser la petita, que té 12 anys.

També va perdre el gust? I tot el repertori de símptomes: febre, tos, mal d'ossos, mal de cap?

Tots. I una mica d'ofec, però això ja és cosa meva perquè tinc antecedents d'asma al·lèrgica. En moments de molta al·lèrgia tinc una sensacio d'ofec. Doncs em va passar.

I com es digereix, tot això? Perquè sense estar malalt ja és estressant.

Ha sigut un procés mental. Em vaig prohibir posar-me nerviós, per exemple..

Però si en parlem a totes hores: és impossible abstreure-se'n!

Res de tele. L'únic que he vist que tingui relació amb la malaltia són les compareixences dels ministres Martínez Benazet i Jover, que en la meva opinio ho estan fent de pel·lícula. Res més. A part de Netflix i Amazon, és clar. He desconnectat absolutament del xismorreo. I ho recomano a tothom, perquè és perniciós. A mi m'ha anat estupendament. 

No va haver d'ingressar a l'hospital, però no es va estalviar desfilar per Urgències. Va ser el pitjor dia?

El pitjor va ser el mal de cap, com mai a la vida, que havia tingut els quatre dies anteriorrs. Horrorós. Quan m'hi van portar ja no en tenia. Però és clar, em van haver de fer proves per anar descartant coses. I una de les coses podia ser meningitis!

Diu que l'atenció hospitalària, i també la telefònica, va ser impecable.

Així és. Hi ha hagut des del primer dia un acompanyament immillorabe. A casa vam rebre un correu electrònic el 16 de març. Salut ens deia que el nostre fill gran podia estar afectat pel brot de Covid-19. Ens vam posar alerta de seguida, és clar. De fet, des d'aquell dia ja no vam sortir de casa ni per comprar. A partir d'aleshores hem estat contínuament monitoritzats, en contacte permanent per correu o per telèfon per saber com estàvem. L'atenció sanitària ha sigut de 10, començant per la metgessa de capçalera, Roser Bellmunt..

La sensació, és que ho tenen raonablement controlat?

Absolutament. Pensa que quan vaig estar a Urgències vaig tenir la impressió que estava sol. I no ho estava en absolut: tots els box estaven plens. Em van fer una placa al pit i no em vaig creuar amb ningú al passadís. Un TAC, i el mateix. Tot coordinadíssim, des dels sanitaris que em van venir a buscar a casa en ambulància fins al zelador que em va portar en cadira de rodes a fer-me les proves. Excel·lent, no en puc dir altra cosa.

El coronavirus, és o no és com una grip?

És com una grip, sí, però molt més llarga, i si tens antecedents respiratoris se't pot complicar i derivar en una pneumònia. Això sí que és punyeter.

El van tractar amb hidroxicloroquina?

I amb azitromicina, que és l`antibiòtic.

El ministre Benazet hi té molta confiança. Vostè, també?

Puc dir que m'ha curat. Va ser acabar el tractament, cinc dies prenent les dues pastilles, i l'endemà ja no tenia cap símptoma. Ni un.

Què farà, el divendres que ve, el primer dia que trepitjarà el carrer en cinc setmanes?

Tenim un encès debat familiar, no sabem si anirem cap a l'estadi comunal o al Parc Central. És el tipus de decisió que et deixa prendre la Covid-19!

Com han viscut els nens la malaltia?

Ens han donat una lliçó. S'hi van adaptar de seguida, i naturalment hi ha hagut algun moment de crisi, quan s'han adonat realment del que estava passant. Pensa que tenen 12 i 16 anys. Ell va tenir mal de cap agun dia i va perdre l'olfacte, però no va tenir mai febre, i la nena ni això. Cap símptoma, i segur que ha passat la malaltia, perquè hem estat junts.

Els han fet la PCR, a ells?

Només me la van fer a mi i a ells els van considerar positius pel fet de conviure amb mi.

I la seva dona?

Ella ha tingut exactament els mateixos símptomes que jo, però com si diguéssim un grau menys: com que té normalment la temperatura corporal molt baixa i no arriba mai als 37º, per a ella 36,8º és moltíssim. Però ho ha tingut tot: mal de cap, tos, pèrdua d'olfacte...

I vostè, a quin pic de febre va arribar?

38,2º. 

Mare meva! Es va espantar?

Més aviat en vaig emprenyar. Perquè tot és molt mental: mentre no passi de 38 no hi haurà problema, m'havia dit la doctora. Fins que arriba el dia que el termòmetre et marca 38,2º. Merda! Et penses que ho estàs fent bé, que tot està sota control, i resulta que se te'n va de les mans. Però va ser l'últim dia de febre. A partir d'aquí tot  va anar a menys.

En fi, vostè que ja hi ha passat, com els altres 177 pacients més que el ministeri considerava avui curats: un missatge d'ànim pels que ho estan patint o ho patirem?

Segurament som molts més. A casa meva només compto jo, com a positiu, i ho hem passat els quatre. Estic segur que molta gent ha estat malalta sense símptomes i sense saber-ho. L'únic que se m'acut és que fem cas a  les autoritats. Comportem-nos. Ara han obert una mica el confinament, no ens tornem bojos. Si som responsables, s'ha vist que ho podem superar. La malaltia és punyetera...

...i llarga!

Llarguíssima: cinc setmanes a treure-me-la de sobre, he trigat, i quinze dies que estàs ben fotut. Però al final se'n va. Si ens recomanen de no sortir, no sortim, caram. Em diuen que hi ha gent que surt a la muntanya: ja us val, xavals, ja us val!