Ufologia domèstica: a propòsit dels satèl·lits Starlink, del globus xinesos i dels albiraments de naus extraterrestres.

Fa una setmana només els assabentats (i els astrofísics com Joan-Marc Miralles, és clar) sabien de l’existència del projecte Starlink, aquesta mena de constel·lació de minisatèl·lits que Elon Musk, l’amo de Twitter, vol enviar a l’espai per oferir serveis d’Internet de banda ampla, inicialment en zones remotes i en un futur immediat a tot el món. Avui tots en parlem com si els coneguéssim de tota la vida, s’han convertit gairebé en trending topic i han donat lloc a un gènere propi, el de les fotografies com la d’aquí al costat, presa diumenge a Escaldes i que va captar el precís moment que un eixam de satèl·lits Starlink ens sobrevolava.

La bona notícia és que aquests albiraments seran cada vegada més freqüents. Musk ja n’ha posat cap a 3.500 en òrbita, diu Miralles. L’objectiu és desplegar-ne en una primera fase 12.000, i arribar en el futur als 40.000.  Els de segona generació, que són els que ara mateix ens sobrevolen, amb prou feines arriben als 300 quilos i fan l’embalum d’una nevera. Els que vindran pesaran 1,2 tones i creixeran fins als set metres de llargada. La gràcia dels Starlink és que es desplacen en eixams d’entre 30 i 50 unitats, d’aquí l’efecte cua que generen, i que es poden contemplar a ull nu perquè circulen a una òrbita relativament baixa, entre els 300 i els 500 quilòmetres d’altura: “Quan els toca el sol en reflecteixen la llum i per això en condicions normals es poden veure fàcilment”, diu Miralles.

Això, que per a un ciutadà normal i corrent pot arribar a convertir-se en un espectacle, és una jugada de les grosses per al seu gremi: els astrònoms estan emprenyadíssim amb Musk perquè “és impossible fer una observació sense que et passin dos, tres o quatre estols de satèl·lits que deixen una ratlla característica i oculten una part del cel”, diu. La Unió Astronòmica Internacional li ha demanat –més aviat suplicat– que en modifiqui el disseny perquè siguin menys reflectors, “però ja veus els cas que ens ha fet”. 

La pregunta òbvia és per què de sobte tothom s’ha fixat que les neveres de Musk ens sobrevolen. I la resposta també ho és: els primers llançaments de prova van començar al febrer del 2019. Avui ja n’hi ha, com s’ha dit, més de 3.500 en òrbita, i cada vegada n’hi haurà més. Recordin que l’objectiu és arribar als 12.000. Viatgen en grup i en òrbites baixes, i el resultat és una vistosa estela: “Així que cada vegada en veurem més.” Els Starlink, en fi, han vingut per quedar-se, i el curiós és que no són en absolut nous. A finals dels 90 Motorola ja va tenir una idea similar i va desplegar la xarxa Iridium per prestar serveis de telefonia mòbil. Volaven en òrbites baixes (i hi volen encara) però els costos de llançar-los a l’espai eren elevadíssims. Però se’n van arribar a posar una setantena en òrbita. I encara funcionen. Musk, llest com és, ha aprofitat els coets reutilitzables  que comercialitza Space X, que també és seva, per sembrar el cel de satèl·lits. I se n’està sortint.

La febre Starlink ha coincidit en el temps amb la psicosi del globus espia xinès abatut el 4 de febrer per un F22 ianqui davant les costes de Carolina del Sud. De sobte van començar a proliferar albiraments d’ovnis –perquè literalment ho eren: objectes voladors no identificats– atiats per la brometa del comandant en cap del Norad. Sí, home, el paio aquell que quan li van demanar si es podia tractar de naus extraterrestres, va dir literalment: “No descartem cap hipòtesi”. El cas és que les forces aèries dels EUA i del Canadà han abatut els últims dies quatre artefactes més. Ovnis, potser sí; extraterrestres, ni remotament: “Recordo que quan estudiava el doctorat a Tolosa, quan s’enlairaven globus meteorològics de la base que el Centre nacional de meteorologia té a prop de la ciutat eren habituals les trucades de ciutadans alarmats per estranys albiraments. Eren naturalment els globus”. El xinès, sosté, molt probablement era un globus espia, “perquè els meteorològics no estan dirigits, es deixen en llibertat precisament perquè mapegin els vents. Per no parlar que és altament sospitós que un globus meteorològic sobrevoli precisament una base de llançament de míssils”.
Objectes no identificats que volen “n’hi ha a cabassos. Fins i tot els globus de fira, si estan ben dissenyats i ben inflats, tenen una certa esperança de vida. El que passa és que la gent està hipersensibilitzada i els radars detecten objectes cada vegada menors. Ja veurem què eren. Però segur que no eren naus alienígenes. Ni les més matusseres s’haguessin deixat abatre tan dòcilment, ni tan sols per un F22”. Així que continuïn esperant els marcians: encara no han arribat.