Pablo Milanés, cantautor: “La música popular no té qualitat, vivim un moment de decadència”

Doncs no: el pare de la Nueva Trova no havia trepitjat mai terra andorrana. Ho farà per primera vegada el 28 de febrer. A l’Auditori Nacional i amb l’espectacle ‘Esencia’, que repassa sis decennis de carrera i que inclou els grans hits al costat de temes que mereixen, diu, una segona oportunitat. Una advertència: no parla ni de política ni de Silvio Rodríguez. I s’ho pot permetre perquè és un mite. Queda mig aforament a la venda. Corrin.

Elton John va voler incloure Andorra a la gira de comiat perquè no havia cantat mai entre nosaltres. No ens estarà dient adeu, vostè?
De cap manera. Penso seguir treballant molt de temps encara, perquè estic en bones condicions i les cordes vocals aguanten. Estic content de compensar la vegada que anys enrere vaig haver de cancel·lar un concert que hi tenia programat.

Què va passar?
Res de l’altre món. Simplement, i com diu Sabina, que ser vell és una merda.

Veurem el millor Pablo Milanés, o ens hem perdut el dels anys de plenitud?
Pensi que soc com el vi, que guanya amb els anys. La veu, és clar, potser no conserva la frescor dels 30 o 40, el timbre no pot ser el mateix perquè tinc 77 anys, que no són pocs. Però crec que l’experiència ho compensa. 

Ja que en parlem: recorda algun incident com el que va obligar Sabina a suspendre el concert de dimecres a Madrid?
Sí que he caigut a l’escenari, després d’ensopegar amb els fils elèctrics. Sembla banal, però pensa que tinc dues pròtesis als malucs i una mala caiguda pot tenir conseqüències. Així que vigilen de retirar-los perquè no hi ensopegui.

Anem a la vetllada del 28 de febrer: hi repassa temes clàssics però que havien quedat a l’ombra dels seus hits i els dona una segona oportunitat.
Exactament. Me’n descuidaré algun, però canto Hay, Días de gloria, Nostalgias, Todos los ojos te miran, Sueños, Matinal, Plegaria, El tiempo, el implacable, el que pasó... Formen part del nucli dur de la meva obra. Posem que un 60 o un 70% del més essencial que he fet en mig segle de carrera. I d’aquí el títol de la gira. 

Però la glòria se l’han endut temes com ‘Para vivir’, ‘Ya ves’, ‘Si ella me faltara alguna vez’, ‘El breve espacio en que no estás’ i naturalment, ‘Yolanda’. Per què unes guanyen el favor del públic, i altres, no?

Aquest és el gran misteri. I et posaré un exemple: Para vivir la vaig incloure a La vida no vale nada estrictament per omplir, perquè em faltava un tema per arrodonir el disc i com qui diu la vaig improvisar. I mira: és la que ha quedat a la memòria col·lectiva. El mateix em va passar amb Yo no te pido. Dos grandíssims èxits que he de cantar allà on vaig, i el públic amb mi, i que són fruit quasi de l’atzar. 

“Las cosas hay que hacerlas con desdén”, deia un poeta. Com de passada.
Potser sí. El que també passa és que en aquell moment un tenia el dipòsit creatiu ple a vessar, t’hi posaves i sortia una cançó a raig, quasi sense voler.

No figura al repertori de ‘Esencial’ ‘Mis 22 años’, manifest fundacional de la Nueva Trova.
És que en realitat la canto molt rarament. L’última vegada, el 2015 a Cuba, quan va fer 50 anys i perquè els musicòlegs l’han considerat una mena de frontissa de la cançó cubana, com si hi marqués un abans i un després. Si ells ho diuen! Però, de fet, la van popularitzar altres artistes.

Ha rumiat mai la quantitat de Yolandes que pul·lulen pel món per culpa seva, i només seva?
[Riu] Moltíssimes, ho sé. He conegut moltes nenes que són el fruit de parelles que s’havien enamorat amb aquesta cançó. Per a mi és molt emocionant. I tot un honor.

Estan aquestes nenes a l’altura de la cançó?
Són precioses. Com tot el que és fruit de l’amor.

L’escoltarem a Ordino, oi?
Evidentment. No puc deixar de cantar-la.

I si ens dona per treure el mòbil i activar la llanterna, li farà especial picoreta? O era pitjor l’encenedor?
Hi estic acostumat,  i crec que el públic té tot el dret a expressar els seus  sentiments. 

Quin és el lloc de la cançó d’autor en un món on el que arrasa és el ‘reggaeton’?
Doncs ho té molt complicat. Crec sincerament que la música popular està en un moment de decadència. I sospito que les grans culpables d’això són els segells multinacionals. També els artistes, que es venen per diners, fan coses fàcils i superficials i les companyies se n’aprofiten perquè necessiten renovar el gènere. Fabricar ídols, un darrere l’altre. Però són ídols falsos. Voldria pensar que tot això és cíclic, que el públic se’n cansarà i que la música popular i de qualitat tornarà a tenir un lloc. Perquè desenganya’t: ara no en té, de qualitat.

Si Pablo Milanés comencés avui, hi tindria lloc, al mercat discogràfic?
Difícilment. Mai no he sigut d’anar a presentar el meu treball a les discogràfiques, però sospito que a un Pablo de 20 anys que comencés ara, hi aniria deu vegades i deu vegades li dirien el mateix: espera, espera, espera. 

Què escriu primer: la lletra, o la melodia?
No tinc un mètode fix. Puc anar caminant i que de sobte se m’acudeixi una melodia, o que m’assegui a treballar i m’acabi sortint, perquè són més de 50 anys d’ofici. 

Quina és l’última que ha escrit?
Es diu Desde el portal: una balada que he gravat a ritme de salsa. No et puc dir amb qui perquè és una sorpresa i el disc sortirà en breu. Indirectament està dedicada a la meva dona. Parla d’un home, que soc jo, que s’asseu cada matí i cada vespre al portal de casa per veure passar una noieta bellíssima. Em recorda els meus anys de vida, diguem que turbulenta, i arrenco a explicar-los.  Però des de la consciència que al final del camí he trobat la felicitat.