Cinc dècades, mig segle, tota una vida, havia trigat Pablo Milanés a trepitjar un escenari andorrà. Va complir el deute pendent –si n’hi havia, de deute– amb el concert de divendres a l’Auditori Nacional, en la temporada del ministeri de Cultura. Ple de gom a gom, encara que això no és dir gaire, perquè ¿què són 400 butaques per a un dels grans, dels històrics?–quasi diríem dels dinosaures, si no comportés cert matís despectiu.
 
Després de tant temps, posa els peus al país i el concert té un reregust ja de nostàlgia, d’un hola que també és un adeu perquè sembla difícil –però altres miracles ha confirmat l’Església– que torni a passar per aquí. Sigui per aquesta sensació, sigui perquè les cançons d’un dels fundadors de la Nova Trova Cubana connecten amb l’imaginari dels fidels que l’han seguit a través del temps –tot i que, sorprenentment, entre el públic hi havia joves molt joves–, el recital va estar prenyat d’emoció. Tanta que en algun dels moments clau –Yolanda, per descomptat, cantada més pel públic que pel cantautor–, mentre alguns la corejaven a ple pulmó a d’altres, com algun periodista amb fama de tenir la cuirassa molt dura, se’ls rebel·lava alguna llagrimeta ingovernable.
 
El cubà va protagonitzar un concert de discurs plàcid, amb el tempo d’un riu que es dirigeix a la desembocadura, per on van fluir cançons com Canción de otoño –“tot i que a Cuba no hi ha tardor, és un sentiment universal”–. O, entre les relativament recents, Alga quisiera ser, un tema que va compondre a partir d’un poema de l’asturià Ángel González i que un altre asturià de pro, Víctor Manuel, li va demanar perquè la cantés Ana Belén. En va fer dues versions. Una imitant els aires barrocs i una altra, a ritme de so cubà, que és la que van preferir per al disc. Entre les antigues, Días de gloria, una composició del 1964, d’aquelles convertides en emblemàtiques, de les que marquen la trajectòria d’un artista.
 
Milanés va estar magníficament acompanyat per Ivonne Téllez al piano i Caridad R. Varona al cello, en un concert que va ser curt i es va fer curt, però on el públic, conscient de l’esforç que l’artista ja molt veterà assumia, va ser delicat i comprensiu i va acceptar de bon grau que la cosa acabés amb un sol bis. Va  ser, sens dubte, un concert per al record.