Com es va atrevir a convertir els soldats de la División Azul en protagonistes i herois de la història? 
Com a historiador, soc un gran aficionat a les memòries, especialment a les de caràcter bèl·lic. La División Azul va comptar a les seves files amb molts voluntaris amb un nivell d’estudis elevat, per la qual cosa les seves memòries són més abundants que en altres escenaris de guerra. Fa uns 20 anys van arribar a les meves mans les memòries d’Alberto Díaz Gálvez, a qui d’altra banda no vaig arribar a conèixer. La força i la sinceritat del relat em van sorprendre. Reflectia de manera única la càrrega emocional de qui viu el combat en primera línia i, alhora, el seu paper d’enllaç ens permetia ser testimonis de múltiples escenaris, cosa que, per a mi, com a historiador, era un avantatge afegit.

No ha sigut un tema especialment tocat a la ficció. La pel·lícula ‘Silencio en la nieve’ i poca cosa més. 
Els últims anys ha tingut més fortuna: tenim División Azul, de Fran Jaraba, i Hasta la victoria, de Víctor Barba, i els còmics d’Antonio Gil i Daniel Ortega (1941 Voljov i La primera escuadrilla azul).

Res a veure amb la hiperproducció sobre la Guerra Civil espanyola. 
Tampoc hi ha tan poca cosa. De fet, aquest any s’ha estrenat una nova pel·lícula ambientada al Gulag soviètic, sobre la convivència entre presoners de la Divisió i republicans: La treva, de Miguel Ángel Vivas.

En realitat, la peripècia de la División Azul és una gran  desconeguda. Per què?
Sempre ha estat una unitat de combat políticament incorrecta. Ja al franquisme li resultava incòmoda. En primer lloc, el seu component falangista no comptava amb la simpatia de les forces més conservadores del règim. A partir del 1943 començava a ser evident que els alemanys perdrien la guerra. Franco comença a distanciar-se de la División Azul i va anar desapareixent de les portades. Va tenir certa recuperació amb el retorn dels presoners del Gulag el 1954, cosa que va donar lloc a la pel·lícula Embajadores en el infierno, basada en les memòries del capità Palacios. Era l’època en què es buscava demostrar l’anticomunisme d’aquesta unitat i acostar-se a “l’amic” americà. Ja en temps més recents, es tendeix a identificar els divisionaris amb els nazis i, per tant, s’han convertit apestats de la història.

I per què mereix ser explicada i recordada?
Va ser una unitat de combat admirada pels alemanys, ben rebuda per part de la població russa, fins i tot per alguns jueus amb què van conviure, i temuda pels seus enemics soviètics. La capacitat de resistència davant de l’adversitat d’aquests espanyols és digna d’admiració. Alguns van reconèixer, amb el temps, que en realitat poc pintaven en aquelles terres, però al final eren fills de la seva època.

Quina referència tenia al cap quan va començar a escriure i dibuixar aquesta història?
Devia tenir uns 11 anys quan va arribar a les mans El lotus blau, de Tintín, i em va descobrir la meravellosa combinació d’història –la invasió japonesa de la Xina– amb la dimensió dramàtica. Allò va despertar en mi una doble vocació. En l’aspecte gràfic, com a lector de còmics, les meves influències són abundants i variades: des d’Hergé i Yves Chaland fins al Don Mickey de la meva infància. Tot plegat em condueix a un dibuix de línia senzilla que busca, més que no pas el realisme, l’expressivitat.

Què movia un jove de 19 anys com Alberto a enrolar-se a la DA i anar-se’n a la guerra? És just considerar-los els “dolents”?
Quan es va obrir la bandera, van ploure les sol·licituds. Cal entendre el context: s’acabava de guanyar la Guerra Civil, la propaganda anticomunista era molt forta i l’exèrcit alemany apareixia als noticiaris com el millor del món, amb victòries contínues. Molta joventut va sentir-se atreta per l’aventura, especialment els afiliats a la Falange. La immensa majoria van ser voluntaris: així ho demostra la seva capacitat de combat i el nombre molt reduït de desertors, cosa difícil de comprendre en una unitat de conscriptes.

Qui era Alberto, el protagonista de ‘Infierno azul’?
Pertanyia a una família nombrosa d’Almeria que regentava una carnisseria al mercat central. Abans de la guerra, el seu pare simpatitzava amb els partits republicans, i el mateix Alberto va intentar afiliar-se a les joventuts socialistes durant el conflicte, encara que no ho va aconseguir perquè no tenia l’edat mínima. Acabada la guerra, el discurs dominant, el seu afany d’aventures i el desig de posar-se a prova el van portar a presentar-se com a voluntari. Era un fill del seu temps.

Quin paper va tenir la División Azul al front de l’Est?
Al front oriental hi van lluitar milions de soldats de més de 200 divisions, així que és difícil afirmar que la División Azul va tenir un paper protagonista. Com a divisió d’infanteria va ser enviada a cobrir una porció del front a prop de la ciutat de Nóvgorod. Allí va haver d’afrontar les dures contraofensives de l’hivern de 1941-42. La seva capacitat de resistència va despertar l’admiració alemanya i va ser distingida amb la seva conversió a Divisió de Granaders i destinada a l’assalt a Leningrad. Els alemanys reconeixien que la seva capacitat de combat era equivalent a la de qualsevol de les seves millors divisions.

Quins són els moments de “glòria” de la División Azul?
A Infierno azul apareixen episodis destacats com la cruïlla del riu Voljov o les resistències numantines de Possad o Udarnik. A Frente de Leningrado narro els combats als alts de Sinyavino, on un batalló de divisionaris va arribar a perdre el 95% dels seus efectius sense cedir terreny.

Com resol el dilema moral que els seus protagonistes siguin els “dolents”?
Com a historiador, vull comprendre què ens porta a participar en una guerra i què s’experimenta des de dins; i, com indica el títol, és un infern. Infierno azul mostra la guerra amb tota la seva cruesa: la guerra fa olor de pólvora, sang i merda. Convé no oblidar-ho en moments com l’actual, en què certs líders polítics semblen voler portar-nos a un conflicte.

Utilitza els seus llibres a classe? Està prou valorat el còmic com a mitjà per ensenyar història?
La veritat és que no. Em sembla una mica lleig fer servir els meus. En canvi, sí que hem llegit a classe Maus, d’Art Spiegelman, i El arte de volar, d’Altarriba i Kim. Totes dues són obres fantàstiques per ensenyar història. El còmic ja té un lloc a l’aula, però queda molta feina per fer.

És lector de còmic bèl·lic?
M’ha despertat curiositat l’actualització de Hazañas Bélicas, però confesso que no en vaig ser lector ni he arribat a llegir la nova versió. Les meves recomanacions s’orienten cap a còmics de guerra basats en memòries o molt propers a la realitat, fugint de tòpics. Entre els meus favorits hi ha Operación muerte, de Shigeru Mizuki, i La guerra de Allan, de Guibert. També m’encanten les històries dels anys cinquanta de Harvey Kurtzman, generalment ambientades a la guerra de Corea.

Li seguiran més episodis, a ‘Frente de Leningrado’?
Tancaré la història de la División Azul amb un últim episodi: la batalla de Krasny Bor, on 5.000 divisionaris van fer front a 45.000 soldats de l’Exèrcit Roig. Espero acabar-lo en un any i, a continuació, canviar d’escenari.

Sobre la documentació: els episodis que narra són històrics. Armes, avions, uniformes i vehicles són també rèpliques fidels?
Sí. La tasca de recerca en uniformes, armes i altres elements és minuciosa. El meu ofici, abans que res, és el d’historiador, i per això començo sempre el treball submergint-me en una vasta bibliografia sobre la Divisió. Busco històries que comprenguin un moment històric significatiu i que alhora estiguin acompanyades de testimonis capaços de sostenir un relat humà, carregat d’emoció i dramatisme. Evito la temptació d’inventar una ficció, perquè la meva consciència d’historiador no m’ho permet; però també també fujo d’una narració merament documental, freda i sense ànima. Quan per fi dono amb el relat adequat, concentro els meus esforços en la recreació dels ambients: les cases i llogarrets rusos, la vida aspra a les trinxeres, l’armament, els uniformes… Per això torno a capbussar-me en llibres especialitzats, però també en l’art rus i en el cinema. És una feina pacient, gairebé de formiga, que exigeix ​​constància. Crec que són aquests detalls els que afegeixen versemblança a unes històries que ja són reals.

Què opinen els veterans de la División Azul del còmic?
Que jo sàpiga, no en queda cap viu. El meu temor era no agradar a cap dels dos bàndols: a uns, perquè el seu realisme no se centrava en lloances a la Divisió; a altres, per atrevir-me a tocar un tema maleït. La realitat és que ha agradat a tothom qui ho ha llegit. La humanitat que he intentat transmetre crec que transcendeix bàndols.