El nou ‘Portella’, avui a les llibreries, repassa la criminalitat real i de ficció que ha generat el nostre racó de món.

Hi una Andorra blanca i una Andorra negra. La blanca torna cada any, puntual, pel pont de la Puríssima, genera uns ingressos providencials i ja té els seus cronistes. La negra passa en canvi habitualment desapercebuda i només ensenya la poteta molt de tant en tant, i que duri: l’últim crim de sang va tenir lloc l’octubre del 2011, amb aquella baralla nocturna que va acabar amb l’apunyalament d’un home a la recta de Santa Coloma.

Pel motiu que sigui, la nostra història criminal espera encara el cronista que l’escrigui, però, mentre no arribi aquest moment, la revista Portella n’ha esbossat una aproximació al número 12, que es va presentar ahir a la biblioteca d’Escaldes i que hi consagra les trenta pàgines del suculent dossier central anomenat Andorra en negre, profusament i estupendament il·lustrat per Martín Blanco. Amb un detall: que a més de repassar –molt per sobre– els casos reals de sang i fetge dels, diguem-ne, temps moderns –des de l’infame assassinat homòfob del 2000 rere la cava Benito d’Escaldes fins al tiroteig del 2006 al Roc de Caldes, que va acabar amb tres morts: les dues víctimes i l’homicida, que es va suïcidar d’un tret–, Portella s’ha fixat especialment en la criminalitat de ficció amb ADN local.

Amb lloc destacadíssim, és clar, per a Albert Villaró i la seva criatura, Boix el Vidu, de qui –gràcies a Eva Arasa, que sotmet el novel·lista a un lúcid i revelador interrogatori– acabem sabent que tornarà –“amb tota la potència. Serà bastant bèstia. Diria que la que més”, diu l’autor– i també que en té la quarta entrega entre cella i cella. Un Boix que el mateix Villaró descriu com un home inicialment “insegur i masegat per la vida” –recordin Blau de Prússia–, a qui la paternitat dota d’una certa agressivitat (a La Bíblia andorrana), i amb qui comparteix, diu, “una actitud vital més aviat contemplativa”. Un espècimen, en fi, "heterosexual i molt estereotipat", insisteix, “a qui agraden les dones i que fa el que pot per allitar-se amb elles, dintre d’un ordre i amb una certa contenció”, però que –atenció, perquè no deixa de ser tranquilitzador– “no destaca per res, i no té cap afició o habilitat en què brilli de manera significativa: te’l trobaries pel carrer i ni et giraries”. Doncs ja en té el títol i l’argument escrits. Només que al cap. Ara falta que ho traspassi al paper.

Bru Noya, en fi, fabula de la seva banda a L’abominable crim de Canillo amb la visita d’un fiscal antimàfia –italià, naturalment– que li serveix per exhibir un coneixement del gènere a l’alçada del llibreter Paco Camarasa, present ahir a Escaldes: des de les (escasses) investigadores que pul·lulen per la novel·la negra universal –Lisbet Salander, Rebeca Martinssin, Clara Deza, Petra Delicado, Kamenskaia, Kinsey Millhome i para de comptar–, fins als gustos alcohòlics dels detectius de ficció –l’Indian Pale Ale de l’inspector Rebus (Ian Rankin), el Johnnie Walker de la Warshaswki (Sara Paretski), el Lagavulin de Fabio Montale (Izzo), el Famous Grouse de l’inspector Sejer (Karim Fossum)–, amb algunes ocurrències estupendes com ara comparar l’Andorra negra amb la Kiruna d’Asa Larsson, “una comunitat tancada a menys de dos-cents quilòmetres del cercle polar àrtic”, i amb el Dublín de Benjamin Black a El secret de Christine Falls, “sotmesa al poder omnipresent i omniscient de l’església, d’algunes famílies i d’alguns polítcs, i a la intolerància hipòcrita d’alguns ciutadans”. El dossier es completa amb un sensacional antimanual d’Elena Aranda, Com escriure una novel·la negra que ningú no publicarà, i dues entrevistes més: a Pep Coll (Dos taüts negres i dos de blancs) i Carles Porta (Tor). Les firma Imma Tomàs.

Però com que no només de crims viu l’home, l’últim Portella presta també la paraula a Ludmilla Lacueva, que explica a Un món a la maleta els orígens i els motius de la seva formidable col·lecció de targetes, fullets, paper de carta, menús i etiquetes dels nostres hotels; a Guille Cervera, el comissari del Museu Thyssen, entrevistat per Yasmina Canedo (Un museu viu i obert); a dos esdeveniments culturals inimaginables fa un decenni, però avui convertits en imprescindibles: El Sax Fest de la A a la V (Roser Porta), i la biennal de Land Art, segons Dúnia Ambatlle (Reinventar la terra). Les arts plàstiques hi tenen també el seu raconet, amb els fotògrafs Èric Rossell (Matriu) i Àlex Tena (Aigua, ciment i àrids), i triple reivindicació del poeta lleidatà Jaume Pont, a càrrec d’Anton Not (El cor de la paradoxa), Lorenzo Plana (Jaume Pont a través de la traducció de Raó d’atzar) i Jordi Pàmias (A propòsit de Càntic d’ombres). Un tastet, perquè vegin de què parlem: “Quan tu no hi ets,/ l’espantall del no-res/ em fa ganyotes”. I com que té de tot, el número 12 de Portella té fins i tot sorpreseta: El circ dels valors, la crònica del somni marcià de Meritxell Rabassa de convertir-se en acròbata -a Andorra!- que firma Laia Ferré. Un miracle, com aquesta revista que només té una pega: que surti tan sols un cop l'any.