Aquesta història la protagonitzen les dues tietes d’Eve Ariza. I va passar més o menys així: a finals dels anys 50: el pare i l’avi, diu l’artista massanenca, baixaven a l’esquena el fardo que havien carregat posem que a Sant Julià; passaven per Juverri i arribaven a Calvinyà. Aquí les esperaven l’Encarna i la Carmen, que llavors tenien entre 8 i 10 anys, a punt per anar a escola. La padrina els havia teixit una mena de cosset o faixa plena de butxaques que omplien amb una dotzena de rajoles de picadura i que dissimulaven sota del seu vestidet d’humils nenes de poble. I així mudades emprenien a peu l’últim tram, des de Calvinyà fins a la Seu. Arribades a la ciutat, deixaven a l’estanc el carregament: entre tres i quatre quilos de gènero que havien portat ocult sota la robeta durant els tres quarts d’hora que durava el trajecte. Hi deixaven també el cosset, que recollien a la tarda quan sortien del col·legi i tornaven a Calvinyà, per l’endemà repetir l’operació. L’Encarna i la Carmen eren òbviament l’última baula d’aquesta cadena de contraban domèstic que havia organitzat l’avi, i que no havia sortit mai dels confins de la memòria familiar. Fins ara, que Ariza ha convertit les tietes i aquest insòlit episodi en protagonistes de Ninetes retallables La Dorada Reig, la instal·lació amb què participa en el projecte Una altra mirada és possible —ja saben: el repte de desxifrar els “estereotips de gènere” i les rèmores patriarcals que segons l’organització, Laboratori 376, s’oculten rere el discurs de tots els museus, inclosos els nostres—, i que fins al 5 de juny s’exposa al Museu del Tabac.

La instal·lació consisteix en una reproducció del cosset, el tenen aquí dalt, ple naturalment de rajoles de tabac —busquin sense por a les butxaques—, i es completa amb el retallable d’una nineta contrabandista amb què l’artista ha volgut simbolitzar la infància que les tietes molt probablement van haver de deixar enrere abans d’hora per col·laborar en el negoci familiar. Hi ha també dos flipbooks —aquests llibrets de fotografies que, passant ràpidament les pàgines, fan la sensació d’imatges en moviment— amb una nena emprovant-se la faixa, i caminant pel bosc, i és probable que tot plegat acabi amb un periple que resseguirà la ruta que fa mig segle seguien l’Encarna i la Carmen. A banda de retre homenatge a les tietes, amb Ninetes retallables Ariza ha volgut, en fi, aportar el granet femení d’una epopeia, la dels paquetaires, que fins ara s’havia explicat sempre des d’una perspectiva exclusivament masculina: el contraban era el fardo, i el fardo el carregaven els homes. Aquesta és la història que s’ha escrit i que tots coneixem. Però, ¿quantes Encarnes, quantes Carmes fins ara invisibles hi va haver? ¿Va ser un episodi anecdòtic, o les nenes contrabandistes eren una realitat més o menys estesa que fins ara havia passat desapercebuda? I si és així, ¿per què?

Bosque: ¿què passaria si...?

Ariza no és l’única artista que ha buscat la presència femenina al Museu del Tabac. També ho ha fet Samantha Bosque, a qui va cridar l’atenció una paradoxa que de tan evident havia passat fins ara desapercebuda: les dones van constituir durant dues generacions el gros de la mà d’obra de la fàbrica Reig, però resulta que buscant als arxius de la casa no hi apareix una sola dona amb cigarreta (encesa) a la mà, diu Bosque: “En la primera meitat de segle, el tabac era una cosa eminentment masculina; que una dona fumés s’associava a la mala vida. Això va canviar a partir del segon terç del segle i gràcies al cine, quan fumar, com vestir pantalons i conduir, es va convertir en signe de l’emancipació femenina.” L’artista es va quedar en aquells primers anys, i es va plantejar una pregunta: ¿què passaria si en aquelles discretes i anònimes treballadores de cal Rafeló els poséssim una cigarreta als llavis? Com a Memòria oblidada, l’obra amb què el 2013 es va plantar a Venècia, l’artista ha manipulat una fotografia d’època, una noia que posa per al retratista enmig dels pares en la clàssica foto d’estudi, l’ha retallat, li ha entaforat una Carmela i el resultat és espectacular: la noia de poble convertida en estrella de cine.

El més difícil de tot plegat és probablement trobar-hi un biaix de gènere, una voluntat manifesta o implícita d’ocultar la petja femenina en la història del tabac (i del contraban). Però el resultat és igualment sorprenent i, en el cas de les nenes contrabandistes, aporta llum a un capítol fins ara inèdit del contraban. Només per això, Una altra mirada és possible ja hauria valgut la pena. Però és que hi participen set museus i una desena més d’artistes. Quina mina, i quina sort!

Art al Roc obrirà el 31 de març amb les obres de la Biennal

La nova sala d’exposicions del Govern, que el ministeri habilita des de la tardor a l’antic CIAM, a la part alta de l’avinguda Carlemany d’Escaldes, i que ha rebatejat amb el molt sonor nom d’Art al Roc —pel roc del Metge sobre el qual s’aixeca l’edifici—, obrirà finalment les portes el 31 de març, un mes després del previst i a causa d’unes inoportunes goteres que van aparèixer a l’estructura de l’edifici, que fins al setembre acollia el Centre d’Interpretació de l’Aigua i del Madriu. I ho farà amb Inside inside i Ànima compartida, les obres que l’escultor Agustí Roqué i el pintor Joan Xandri van presentar a l’última edició de la Biennal de Venècia. Les obres de les dues edicions anteriors es van exposar al vestíbul del Consell General i a la ja desmantellada sala de Govern, a l’antiga caserna de bombers de la capital. A les obres de la Biennal els succeiran els Tallers d’art, amb cinc anys de retard i amb tan sols dos (Neus Mola i Rafel Contreras) dels cinc artistes amb què el 2011 va arrencar la sisena edició dels Tallers.