Pare Cebrià Baraut: 100 anys, un microhomenatge

La mostra que el ministeri dedica a l’historiador consta d’un plafó, dos breus textos i tres llibres.

Ho recordava ahir la cap de l’Arxiu Nacional, Susanna Vela: l’últim volum del Diplomatari de la Vall d’Andorra, consagrat al segle XVIII, data del 2012. I en queden dos per publicar: els dels segles XVI i XX. Tenint en compte que estem parlant d’un dels grans projectes paleogràfics del pare Cebrià Baraut (el Vilar de Cabó, 1917-Montserrat, 2003), potser hauria sigut esperable aprofitar el centenari de l’historiador i monjo benedictí per donar-li una última empenteta. Doncs no: amb molta, molta sort serà l’any que ve –diu Vela– quan l’Arxiu contacti amb els historiadors que posin fil a l’agulla i completin d’una vegada els set volums del Diplomatari, empresa que el 2018 farà un quart de segle que va arrencar.

En lloc d’això, el ministeri va inaugurar ahir al vestíbul de l’edifici administratiu el que en diu una mostra “en homenatge a la figura i el treball del pare Cebrià Baraut”. Més aviat una micromostra i un microhomenatge que fa honor a l’austeritat proverbial que gastava l’erudit, “home essencialment senzill, humil i afable”: així el definia fa un parell de mesos mossèn Benigne Marquès, successor seu al capdavant de la revista Urgellia (1978), un altre dels fills intel·lectuals del pare Cebrià. Doncs bé, la mostra oficial consta exactament d’un panell amb dos breus textos que repassen –amb lletra minúscula– la vida i l’obra del nostre home d’avui, una fotografia més o menys monumental, i tres exemplars –tres!– de la seva obra: els dos Cartularis dels segles IX al XIII que va publicar a partir del 1988, i la Miscel·lània que el mateix ministeri li va dedicar el 2001. Res més. Ni rastre del Diplomatari, ni tampoc dels divuit volums d’Urgellia publicats fins a la data, ni dels deu volums dels Quaderns d’Estudis Andorrans.

Cap referència tampoc a un episodi tan llaminer com el descobriment en un pergamí procedent de Conques, al Pallars –el manuscrit 187 de l’Arxiu Capitular– que contenia un fragment del Liber Iudiciorum, la primera traducció del Liber al català i un dels primers textos escrits en la nostra llengua: el pare Cebrià especulava que l’havia ecrit cap al 1150 un monjo de l’escrivania de Tavèrnoles: mig segle abans que les Homilies d’Organyà, i al numero 7 del rànquing de textos més antics en català. Doncs tampoc.

Una llàstima, perquè –tal com va insistir la ministra de Cultura, Olga Gelabert– l’edició de les fonts i la feina de transcripció dels documents relatius a la història de les institucions andorranes de la baixa edat mitjana, així com a la història del bisbat i dels monestirs urgellencs són “essencials” perquè els historiadors puguin accedir a les fonts primàries. El pare Cebrià va ser en aquest aspecte un pioner – “El que va fer no es pot pagar”, diu gràficament Vela– i com la mateixa Vela reconeixia amb certa desencant, “la feina paleogràfica i de documentalista que ell va engegar no s’ha conitnuat al mateix nivell”. Jordi Pasques, que ha coordinat l’Any Cebrià Baraut organitzat paral·lelament pel bisbat d’Urgell, ho deia no menys gràfciament mesos enrere: eliminem tot el que la paleografia pirinenca li deu al pare Cebrià –proposava– i ens quedem a les beceroles.

No hi ha hagut per part andorrana Diplomatari, i per part urgellenca també s’ha quedat al calaix una segona Miscel·lània que ja veurem si veu finalment la llum el 2018. El centenari s’ha limitat, en fi, a la tala rodona sobre l’estat de la recerca històrica que va tenir lloc a l’octubre a la Farga Rossell, i a la conferència que mossèn Benigne Marquès va impartir al setembre a la Llacuna. I ara, la vitrineta aquesta que fins al 8 de gener s’exposa a l’edifici administratiu. Francament, semblaria que l’obra monumental del pare Cebrià donava per a una mica més.