A dreta llei n’hauríem d’haver parlat dilluns passat, quan es complia el 80è aniversari de l’Alliberament de París. Però convindrà el lector que després de vuit decennis ara no ve d’uns dies més o menys. El cas és que la nit del 24 d’agost del 1944, quan els primers blindats de Leclerc van entrar a la plaça de l’Ajuntament de la capital francesa, Jaume Ros hi era. Sí, l’escaldenc Jaume Ros (Agramunt, 1918–Oliana, 2005), que el 1948 s’havia instal·lat entre nosaltres amb dues guerres al sarró. Ros va ser testimoni de primeríssima mà d’aquella jornada històrica. I la recordava com si fos ahir pocs anys abans de traspassar, en una entrevista al desaparegut setmanari Informacions.

Els parisencs, hi diu, s’hi van començar a concentrar l’endemà a primeríssima hora: “Durant tot el dia hi va haver trets esporàdics pels carrers, sobretot cap a la banda del quarter general alemany, a la plaça Concorde. Quan els homes de Leclerc es van plantar a la plaça de l’Ajuntament la meva sorpresa va ser monumental quan vaig veure que molts dels blindats enarboraven la bandera tricolor de la República espanyola i lluïen noms que evocaven les grans batalles de la Guerra Civil. N’hi havia un que fins i tot duia una senyera. M’hi vagi acostar, i d’un dels vehicles va sortir-ne un soldat... i ens vam posar a parlar en català! La majoria, si no tots, eren espanyols, i es negaven a parlar en francès perquè se les havien fet passar magres”.

L’alegria, deia, va durar poc perquè des dels pisos superiors d’un dels edificis del davant de l’Ajuntament uns franctiradors van obrir foc contra la multitud, “i mira com són les coses que em vaig anar a refugiar sota les erugues d’un blindat que es deia... L’Avi!” Després de tants, Ros ni oblidava ni perdonava la reescriptura de l’històric episodi a càrrec de la historiografia oficial, que es va dedicar amb eficàcia digna de millor causa a tunejar la presència de veterans republicans –de l’exèrcit republicà espanyol, s’entén– en l’avantguarda de les forces aliades que van alliberar París: “El xovinisme francès no podia admetre que aquell altíssim honor hagués recaigut en una banda de republicans espanyols. Per això, poc després de la guerra els noms dels carros –Teruel, Belchite, Brunete– van començar a desaparèixer de les carrosseries. Allò era massa per a l’orgull francès. La grandeur de vegades es nodreix de mesquineses com aquesta”.

La pregunta és òbvia: com hi havia anat a espetegar, el nostre Jaume Ros, precisament a París i just l’agost del 1944? Doncs de casualitat. Al març s’havia instal·lat a l’hotel Idéal, en un carreró just al darrere de la plaça de l’Ajuntament. Després d’un any i cinc mesos de propina que va haver de penar acusat de sabotatge treballant a la Deutsche Hydrierwerke de la localitat alemanya de Dessau, on se sintetitzava combustible sintètic, havia aconseguit un permís de quinze dies que va gastar a París. Just quan li expirava el termini i es debatia entre tornar a Alemanya –formava part del contingent de treballadors voluntaris que França s’havia compromès a enviar a Hitler: a ell l’havien caçat a Orleans– o unir-se a la Resistència, va saber col·locar-se com a dolmester, o intèrpret, al parc mòbil alemany acantonat a Vincennes, als afores de París: “Em vaig adonar que les coses no anaven bé –per a ells, s’entén– un matí en entrar a l’oficina: els penjadors on els oficials acostumaven a deixar pistoles i cartutxeres estaven buides, i tots anaven armats, cosa insòlita fins aleshores. Era el 6 de juny del 1944, els aliats acabaven de desembarcar a Normandia i aquell dia es va acabar el tracte de relativa cordialitat que fins aleshores havia sigut la norma.”

La derrota era qüestió de temps, però la retirada va tenir un segell inconfusiblement alemany: “Tot el món va rebre el salari que li tocava i es van tancar ordenadament les grans portes del recinte. Em van designar com a administrador civil de les instal·lacions. Uns dies abans, dos individus que es van identificar com a oficials de la Resistència em van abordar a la sortida de la feina, em van advertir que em consideraven responsable del material i que arribat el moment els n’havia d’entregar les claus. El 18 d’agost, efectivament, es van presentar al parc mòbil i en van prendre possessió”.

L’apassionant peripècia vital de Ros, veterà de la Guerra Civil la trobaran als seus dos volums autobiogràfics, La memòria és una decepció i La decepció de la memòria: l’estiu del 1937 es va enrolar com a voluntari al cos de sanitat de l’exèrcit republicà; amb la derrota, el febrer del 1939 creua la frontera pel coll d’Ares i gràcies al pare d’un amic d’evasió, Josep Solans, evita els ignominiosos camps d’Argelers i Saint Cyprien i s’instal·la primer a París i després a Orleans i a Perpinyà, on va sobresortir com a reputat falsificador de documents a les ordres del Servei d’Informació Militar de Catalunya (Simca) que el seu partit, Estat Català, havia creat per ajudar en  l’evasió dels aviadors aliats a través dels Pirineus. Això es va acabar amb la desarticulació del Simca, Ros n’escapa i torna a Orleans fins que es caçat per la policia francesa i enviat a Alemanya com a treballador voluntari.

Acabada la guerra i encara a París es reconverteix gràcies a la mediació d’Eugeni Xammar en periodista per a l’Associated Press, fins que el desembre del 1946, i per consell de Tarradellas, a qui servirà lleialment com a correu als anys 60, torna finalment a Agramunt. Feia set anys i dues guerres que havia sortit de casa. Va aguantar un any i mig a l’Espanya de Franco.