Matisse, París i la Belle Époque, a partir de demà al Thyssen.

Cada nova exposició que proposa el Thyssen és en realitat un festival. Made in Paris, també. Guillermo Cervera, que repeteix com a comissari, ha buscat de nou un eix argumental per reunir les 26 teles i una escultura (El somni, un bronze del lleonès Baltasar Lobo), procedents totes de la col·lecció personal de la baronessa, i l’ha trobat en el París de la Belle Époque i els seus epígons. Posem que entre els dos decennis finals del XIX i els tres primers del XX. Els anys que la ciutat es va convertir en la capital universal de l’art, el rovell de l’ou on qualsevol artista que tingués alguna pretensió havia de desfilar abans o després per afartar-se de bohèmia i d’avantguarda. El camp era òbviament oceànic, així que el fil conductor d’aquesta proposta el va posar en l’École des Beaux-Arts, paradigma de l’academicisme, i les alternatives que van anar sorgint al marge de l’ensenyament oficial i que encarnen les dues grans escoles diguem-ne privades del París finisecular: l’acadèmia Colarossi (Modest Urgell, Villà Bassols) i la Julian (Thomas Hart, Anglada Camarasa).

Atenció, que ens movem encara en el terreny de joc del postimpressionisme, amb lloc de privilegi per als fauvistes. I el primer de tots, naturalment, Matisse, que compareix al Valira amb Canal du midi, oli de petites dimensions  amb tendència a l’anarquia, sense datar però encara a distància considerable del Matisse de la Costa Blava. Una obra cridada naturalment a exercir de ganxo de Made in Paris. Al seu costat, Carles Nadal, el més fauvista dels espanyols, en paraules del comissari (Església, 1985). Charles Camoin (Port de Cassis amb dues tartanes, 1905) i el des d’ara nostre Henry Bacon (Platja d’Étretat, 1885). Tots ells, deixebles de l’École.

Però Matisse no és l’única estrella del Valira. Mirin el cas insòlit de Leonard Foujta, pintor japonès que el 1913 es va instal·lar a París i que s’hi va quedar  fins a la mort. Hi va practicar un simbolisme sincrètic de clares arrels orientals: seu és Nen en un jardí amb gat i ocell (1918), que rivalitzarà sens dubte amb Matisse. Per Cervera, Foujita encarna la influència que París tenia fins i tot en artistes que orbitaven al marge dels centres artístics oficials, i que se’n poden considerar epígons, des d’Olga Sacharoff (Paisatge idíl·lic, 1953) fins a Moreno Villa (La lectora, 1924), passant per Grau Sala, debilitat de la baronessa (El ball, 1934), Gustavo de Maeztu (Castell de Briones, 1923) i Benjamín Palencia (Villar del Pedroso, 1930). Per no parlar del castellà Celso Lagar, l’altra patum de Made in Paris, que compareix amb un oli sensacional, Port d’Honfleur i la Lieutenance (1936).

Fins aquí, el que salta a la vista, perquè no cal fer gaire esforç per topar-se’ls. Però al Valira hi ha també lloc per a gormanderies que no mereixen passar desapercebudes: pensem en l’extraordinari Port, oli de l’andalús Ginés Parra (1948); en Al porxo, del valencià Pla y Gallardo, i en Paisatge de la Sabana, Bogotà, que Miquel Villà Bassols va pintar i repintar al llarg de la seva vida (oficialment està datat entre el 1917 i el 1986, dos anys abans de morir) i que mai fins ara no s’havia exposat en públic. Petit privilegi. Ja saben: a partir de demà i fins al 8 de gener del 2023.