Va ser la matinada del 2 de novembre del 1975: el cadàver de Pier Paolo Pasolini va aparèixer a la platja d’Ostia semicarbonitzat, amb quasi tots els ossos trencats i els testicles rebentats. Els Carabinieri li van endossar el crim a un tal Pino Pelosi, que va confessar haver estomacat el director, a qui havia conegut aquella mateixa nit, després de negar-se a satisfer les seves propostes sexuals. L’autòpsia va revelar que Pasolini —exmilitant comunista, hipercrític amb l’Església i homosexual públic i notori en una època en què t’hi jugaves la pell— el van pelar fent-li passar repetidament un cotxe per sobre, rebentant-li a cops de pal els testicles, i els assassins van intentar cremar el cos ruixant-lo amb benzina. Truculent, trucullent. Pelosi va ser l’únic condemnat per un crim que de seguida va aixecar totes les suspicàcies, tant pel —diguem-ne— modus operandi, que remet a la clàssica venjança mafiosa, com pels moltíssims enemics que Pasolini s’havia forjat entre les forces vives del país transalpí. Aquell crim feia tuf, i per si no n’hi havia prou, Pelosi es va retractar el 2005 i va afirmar que el director l’havien liquidat tres homes amb accent del sud i al crit de “comunista fastigós”.

Fins aquí, la crònica negra del cas. Però és que si en parlem avui i aquí és perquè Pasolini és un dels grans directors italians de la segona meitat del segle XX —amb títols com L’Evangeli segons Sant Mateu, la Trilogia de la vida i Salò o els 120 dies de Sodoma— i el Cineclub s’afegeix al revival Pasolini que tindrà lloc amb motiu del 40è aniversari d’un crim que va commocionar l’Europa de l’època. La cita és el 6 de novembre —atenció, a la Llacuna, i a les 19.30 hores— amb la projecció del biopic que l’any passat li va consagrar Abel Ferrara i que repassa precisament els últims dies de la vida del director (¿qui millor per encarnar-lo que el torturat Willem Dafoe) i la recuperació de Teorema, la pel·lícula que el va llançar internacionalment i una de les seves obres magnes: hi toca tots els pals del seu repertori —sexe, família i religió, no necessàriament en aquest ordre— i és una ocasió probablement única de (re)descobrir-la en pantalla gran.

Pasolini de banda, la programació regular del Cineclub inclou la dosi reglamentària de cine social. Per començar, Pride, sobre el problemàtic suport gay als miners britànics en vaga a l’Anglaterra del 1984: en plena era Thatcher, però ara no a compte de Ken Loach ni Stephen Frears, sinó de Martthew Marcus, prestigiós director de teatre que acaba de substituir Kevin Spacey al capdavant de l’Old Vic. D’una corda similar són Refugiado, el drama d’una dona maltractada al Buenos Aires d’avui; E agora?, documental autobiogràfic en què el director portuguès Joaquim Pinto, malalt de sida, retrata la seva vida amb la malaltia i que es projecta amb motiu del Dia mundial de la lluita contra la sida; Les héritiers, sobre una professora de Lycée —el Léon Blum de Créteil, si s’ho han demanat— que se les empesca per recuperar un grup d’adolescents aparentment irrecuperables, i Difret, sobre el segrest de nenes per convertir-les per força en núvies: es veu que és encara una pràctica tradicional i vigent a l’Etiòpia d’avui.

Com que no tot ha de ser cine amb missatge, la cartellera ofereix també una mirada entre exòtica i poètica sobre la família, passada pel sedàs de l’holandès Michiel Ten Horn (Eva van End) i de la japonesa Naomi Kawase (Aguas tranquilas), el retorn d’un raret com David Cronenberg (Maps to the Stars, que li va reportar a Julianne Moore el premi a la millor actriu a Canes 2014) i el debut en el llarg de Leticia Dolera—una de les actrius que sonen per protagonitzar Danger, el pròxim llarg de Josep del Pozo— amb Requisitos para ser una persona normal: la crítica l’ha emparentat amb Cosas que nunca te dije, l’obra major que Isabel Coixet, quina llàstima, mai més no ha tornat a repetir.

La programació de tardor, en fi, es completa amb Il capitale umano —una d’aquestes produccions que aposten per la fragmentació del punt de vista narratiu, a veure com se’n surt el director, Paolo Virzì, però que compta amb la presència de la gran Valeria Golino, recentíssima Copa Volpi a la millor actriu a la Mostra de Venècia— i Retour à Ithaque, reflexió sobre l’amistat, el pas del temps i les il·lusions perdudes a compte de cinc amics que es retroben a la Cuba del tardocastrisme, cortesia del realitzador LaurentCantet, que aprofita per passar comptes amb Fidel.