“Des del primer minut després que s’abaixi el teló ja estarem treballant per a la següent edició”. Com que això deia fa pocs dies Valentí Closa, conseller de Vida Cultural, sobre l’Andorra Jazz, el reviscut festival d’Escaldes-Engordany, ho deixarem per escrit perquè sembli un contracte vinculant. En tot cas, anit Ron Carter abaixava el teló –de la diguem-ne la primera part: encara queda recorregut, però ja més casolà– amb ressonàncies del que havia estat aquella cita emblemàtica, un dels monstres del panorama jazzístic, el contrabaixista del segle XX, com el definia Jordi Marquet, artífex d’aquell festival que posava el Principat al mapa de la música i que aquestes nits s’ha mogut pel Prat del Roure com un nen amb sabates noves. El festival orquestrat per l’equip de Closa ha volgut lligar-se amb aquell passat quasi mític i com a mostra, alguns botons: que l’edició  porti el número 38 i que s’hagi desempolsegat i restaurat el rètol original per fer-lo lluir sobre l’escenari. Dirà algú que és agafar el rave per les fulles, però un dels grans encerts ha estat el lounge muntat a l’habitualment desangelat vestíbul, amb les jam sessions encapçalades per Enric Bartumeu. A falta d’Àngel Blau, si més no: també aquí hi ha hagut una picada d’ull al passat. 

I pel que fa a allò que tan sovint decideix sobre la vida i la mort de l’art, és a dir, els números? Falta per arrodonir xifres, però a Closa li surten els comptes, especialment amb la “patxoca” que feia el quasi ple de Sílvia Pérez Cruz. “Hem superat el repte, assumible, que ens havíem marcat”, que era superar les despatxades en l’anterior intent de revifar el festival, capitanejat per Salomó Benchluch. Qui feia costat al nou projecte com a espectador, es mostrava satisfet que algú insistís a agafar el relleu i puntualitzava que el repte serà tornar a posar-lo al circuit.   “Treballarem perquè hi hagi continuïtat” més enllà d’aquest equip de govern, per deixar el festival consolidat, arrelat i a recer dels vaivens polítics, assegura Closa. El model? Està a prop, en el Jambo o el SaxFest, que no depenen sols d’un patrocinador institucional. 

Però el protagonista d’anit, és clar, era Ron Carter. El contrabaixista del segle XX, en deia l’entusiasta i entusiasmat Marquet. Un clàssic, un dels monstres sagrats per als amants del gènere. I un dels músics que van contribuir a fer gran amb la seva petja també aquell festival d’antuvi. Elegant  –també  la presència, i això que, coses que passen, li havien extraviat les maletes– i sense perdre l’energia de sempre, el Prat del Roure va sonar com havia sonat el 1995 i el 2033 i va transportar el públic per aquesta música que, deia alguna periodista pedant, sona i sona sense anar enlloc. Com la vida, li recordava Closa. El jazzman, no el conseller.