L’autor de ‘Aquí les penjaven’ torna vint anys després a la poesia amb ‘A quarts de quinze’, amb il·lustracions de Sergi Mas. La presenta el 25 de març i té dues novel·les en perspectiva: ‘Foscors de Ponent’, una mena de ‘Crims’ a la lleidatana, i ‘Salvatja’, amb bruixa encampadana i poltergeist a dintre. Nyam, nyam.

En aquesta estupenda, insòlita edat de l’abundància editorial que vivim, et despistes una setmaneta amb altres qüestions menors –posem que uns frescos romànics que tornen un segle després de l’exili, d’unes actes perdudes del XVIII que reapareixen intactes i contra tot pronòstic–  i xof, et trobes a la taula amb una pila de novetats que demanen tanda. Així que anirem fent, que ara ens venen a totes les presses, i començarem per Robert Pastor perquè la veterania és un grau, perquè el talent també ho és i perquè al final, no ens enganyem, aquí mano jo. I parlar del meu amic Robert, el degà d’aquest ofici, el penúltim periodista de raça que ens queda, és una de les millors maneres de passar una tarda de diumenge.

Més encara si és per fer-ho de A quarts de quinze, el seu retorn a la poesia vint després de Entre l’aigua i la pedra i quan molts ja el consideràvem perdut per a la causa. Ja saben que els últims anys s’ha prodigat en la història (Aquí les penjaven) i en la ficció (els relats de Perduts i la novel·la Ossos i cendra). I saben també –i si no, els ho diem nosaltres– que la jubilació li ha donat el temps que mai no havia tingut per dedicar-se a les seves coses. Una d’elles són els poemes, gairebé epigrames, que anava perpetrant mentre es dedicava a qüestions més elevades. Fins que n’ha tingut una col·lecció que fa prou embalum per reunir-la a A quarts de quinze (Marinada), volum elèctric i de to volgudament popular, entre el haiku profà i les quartetes d’en Peirot, estrofes de tres, quatre o cinc versos que rarament van més enllà de l’octosíl·lab i que toquen totes les temàtiques, amb preferència per l’epigrama festiu, dèiem, si no suaument eròtic i vagament contestatari (a l’ortodòxia igualitarista, per concretar). De fet, es poden interpretar com un potet de píndoles gairebé filosòfiques que destil·len tota una vida d’anar pel món. Hi ha rampells estoics (Sempe és tard/ quan arriba/ el que has esperat/ tota la vida), escèptics (Et queda molt per fer/ i no ho podràs fer tot./ Per això goses dir/ que ja et pots morir/ afegint, això sí/ que no tens cap pressa) i epicuris (La vídua del cuiner/ només buscava/ un xef expert/ en farciment de patata), republicans (El segon any dissortat/ uns reis que no eren pas mags/ van venir pel mes de març) i descreguts (Si fa temps que no hi creus/ per què dius Gràcies a Déu/ o et cagues en Ell?). Però els més aconseguits potser siguin els que semblen sortits directament de la taverna. A falta de patata nacional/ bona és la de Portugal/ i sense figues de Fraga/ ben dolces són les de Praga) n’és un. I encara un altre: Pas Pasqua i sempre/ els ous són meus;/ no poden ser de ningú més).

Hi haurà presentació, el 25 de març i amb amfitrions siderals: Sergi Mas, autor de les il·lustracions que acompanyen els poemes, i el prologuista, Manel Gibert, als antípodes conceptuals i probablement morals del poemari àcrata que li ha sortit a Pastor. Però el millor de tot és que A quarts de quinze és només un tastet del que vindrà, perquè l’autor té una novel·la i mitja en cartera. La primera, Foscors per Ponent, les peripècies d’un periodista lleidatà acostumat a navegar pel costat fosc de la vida, que passa pel sedàs de la ficció la crònica negra dels anys 90 i primers 2000, des de Tor fins al càmping de Pont de Bar i que ret homenatge al traspassat Eduard Company, antic col·lega seu a la competència. Busca editor, per cert. La mitja és Salvatja, que el meu amic Robert considera el repte literari més important que té al davant perquè parteix del cas de l’encampadana Jaumina Ermengoua, la Salvatja, acusada tres vegades, tres, per bruixeria al XVII i un cas de poltergeist a la Mosquera d’avui. La veritat, ja podria haver començat per aquí.