Patxi Leiva clausura al Palau de Gel un curs de supervivència

Serà un concert insòlit, tot sol amb la guitarra i amb els temes d’‘Alea Jacta Est’.

On s’havia posat Patxi Leiva? Segur que s'ho demanaven, oi? Doncs tancat a casa i mirant de sobreviure, com tots, amb un parell de cançons solidàries que ha anat penjant a les xarxes i quatre concerts, quatre, des que va començar el desconfinament. L’últim, a mitjans de setembre al País Basc. Perquè se’n facin una idea: un any normalet, com el passat, hauria encadenat una trentena llarga de bolos. Així que el cop econòmic ha sigut brutal, diu, com a tot el sector, i més en un artista com ell, un animal escènic que ho fia tot als directes: “A mi el que em motiva és el contacte amb el públic, l’intercanvi d’emocions, com ens anem retroalimentant, comprovar com l’estat d’ànim dels que són a baix influeix en mi, i al revés, com soc capaç (o no) de conduir-los cap on vull”.

I cap a on vol? Doncs a un lloc que es diu Bon Rotllo i que coneixeran perfectament tots els que hagin seguit de prop o de lluny la carrera de Leiva, des que va donar la campanadeta amb Mi cabeza desordenada fins que ara fa Tres anys es va embarcar en la gira Endorfinas.
Tres anys llargs, vaja, i encara cueja. A l’estiu va desfilar per Encamp, Escaldes i la Massana, i dissabte recalarà al Palau de Gel, en una cita inèdita per l’escenari –el concert es podrà seguir en patins sobre la pista–   i perquè Patxi compareixerà a pèl, tot sol amb la guitarra, però disposat a suar la cansalada com sempre i aixecar els ànims del personal amb la rumbeta de tota la vida: “El directe és el meu medi natural, si me’l treuen, em tallen les ales, a part que em deixen sense ingressos!” Així que s’hi poden jugar un peix que repassarà alguns dels hits d’Alea Jacta Est, des de Mantis religiosa fins a Mi frente con tu ombligo, Perdido i naturalment, El ritmo.

Diu que tants mesos en sec no li han resultat especialment productius: “He escrit alguns temes, però el panorama està aturat, com catatònic, no hi ha esma per tirar projectes endavant. Tenia una nadala preparada, però he decidit deixar-la per l’any que ve. Treure-la ara seria quasi com llençar-la a les escombraries”. Han servit com diuen alguns d’alguna cosa, aquests mesos d’anar fent, de no-vida? “Personalment, m’ha ajudat a replantejar-me el sentit de tot plegat, i adonar-me’n de com estem interconnectats els uns amb els altres. Recomano fer ioga, ara que tenim temps. Un exercici d’introspecció és molt saludable, i el cert és que en temps normals no el fèiem. La Covid ens hi ha obligat. Doncs aprofitem-ho... Però a veure si d’una vegada obren la barrera!”