Per què a les Valls d’Àneu, precisament?
Les Ordinacions d’Àneu, promulgades el 1424, són les primeres de què tinguem constància. Al mateix decenni sabem que hi ha fenòmens similars al centre d’Itàlia i en algunes valls alpines de l’actual Suïssa. És el que es coneix com a bressol de la cacera de bruixes europea. El que posa de relleu aquesta llei és que l’espai pirinenc forma part de la zona zero d’aquest fenomen. D’aquí la importància i l’oportunitat de celebrar-ne el 600 aniversari.

Hem de pensar que a Andorra existia una regulació similar?
No ho sabem, però sí que presenta característiques molt similars. De fet, en una de les primeres condemnes per bruixeria a Andorra –la de Catherina Yvona, processada i penjada el 1430– s’utilitzen expressions clavades a les de les Ordinacions. Això ens diu que Àneu no era un cas aïllat. Andorra en concret ens serveix com a espai d’estudi perquè s’hi ha conservat un volum de documentació excepcional. A les valls d’Àneu tenim les Ordinacions, però en canvi no s’hi ha conservat cap judici del segle XV. A Andorra és just el contrari, i ens permeten veure la plasmació pràctica d’actes legals com  les Ordinacions.

Quines pràctiques concretes se’ls imputaven per acusar-les de bruixeria?
El que regula aquesta llei és un nou crim contra Déu i contra la Vall, que consisteix a reunir-se de nit, abjurar de la fe, jurar homenatge i fidelitat al diable i, sobretot, donar mal.

En que consistia això de ‘donar mal’?
En el rapte i l’assassinat d’infants, malalties causades per un malefici, com els gotirlons –el goll, la inflamació tumoral dels ganglis del coll– i també les metzines, element central de l’estereotip de la bruixa. 

Quines són les penes previstes a les Ordinacions per als casos de bruixeria?
Qui es demostri que és culpable ha de patir la vergonya pública o escobada, passejar-la pels carrers a lloms d’una bèstia fins al lloc de l’execució. I allí s’ha de “posar al foc i el cos reduït a pólvora”, a cendres, diu literalment. Això ens dona una idea de l’odi que generava aquest crim, una animadversió molt gran que s’havia de purgar amb el ritual de la vergonya pública i la pena del foc, associada a crims terribles com l’heretgia. Perquè a banda del mal donat hi ha l’apostasia, la relació amb el diable. 

No se les penjava, com a Andorra?
Les Ordinacions estipulen la pena de mort al foc. Però al segle XVI sabem que també se les penjava. A la documentació andorrana es veu que la forca era la pena més habitual. Trobem alguna condemna a la foguera i un esquarterament, com és el cas de Joana Cal d’Engordany, la Sucarranya, executada el 1471. Existeix una gradació en les penes: forca, foguera  i esquarterament, la més greu.

Quan les excutaven, estaven mortes, o tenien el detall de matar-les abans d’una forma més humanitària per estalviar-los el turment del foc?
En absolut. La pena consisteix a llegir la sentència davant la multitud. A la condemnada se li donava l’oportunitat de ratificar o retractar-se de les confessions obtingudes durant el procés, quan ja està “amb lo dogal al coll”, com diu la documentació. Un cop fet això, la persona se la penja fins a morir ofegada, perquè estem parlant de la forca clàssica, no la de l’oest, amb la trampa que s’obre, caus i et mors desnucats, sinó l’anterior, que mors ofegat pel mateix pes, i com més et mous més es colla el nus. “Que siga penjada d’alta forca fins que l’ànima li separi del cos”. En el cas del foc, el mateix. Es cremava el reu de viu en viu, i pensa que calia molt de combustible, molta llenya per cremar una persona. Avui ens sembla una cosa bàrbara, però era un càstig exemplar per a un crim terrible.

L’esquarterament, com es practicava?
En tenim molt poca documentació, i entre aquesta època, el famós dibuix que va deixar l’escrivà a la sentència de la Sucaranya. Podem pensar que el mateix botxí aplicava el turment i duia a terme l’execució:  procedia a amputar els membres, braços, cames i finalment el cap.

A Àneu, no queda cap procés del segle XV?
No, perquè l’arxiu es va cremar al segle XVII i es va perdre  la major part de la documentació. El  llibre de les Ordinacions es va salvar per un fet fortuït, perquè en aquell moment estava a casa d’un dels prohoms de la vall. Es va cremar tot excepte les Ordinacions i un judici del segle XVI, que inclou el llibre, contra Gabriela Sanci, vídua de València d’Àneu, del 1592. S’ha conservat al fons de la família Medinaceli, que havia entroncat amb els comtes del Pallars. L’arxiu està a Sevilla.

Com acaba Gabriela?
Malament, com la majoria. El cas va lligat a unes segones ordinacions, aquestes del 1591, per resoldre la problemàtica de les confiscacions. A Andorra consta una súplica dels prohoms de les Valls al copríncep de Foix. Li demanen que es deixin de confiscar els béns de les dones condemnades perquè porta a la destrucció de moltes cases de la Vall, que queden a la ruïna sobretot quan les dones en són les pubilles. No demanen que s’acabi la persecució de la bruixeria, sinó les confiscacions. El mateix passa a les Valls d’Àneu a finals del XVI. A les noves ordinacions s’estableix un preu fix en lloc de la confiscació. El judici de Gabriela Sanci és de l’any següent. Ella va acabar a la forca.

A Andorra es conserven 160 processos i una cinquantena d’acusades va acabar al patíbul. Una proporció similar a les Valls d’Àneu?
És molt possible però és pura especulació. Andorra ens serveix com a referència per a les valls pallareses i per a l’Alt Urgell, on és fàcil suposar que hi havia dinàmiques similars. La intenció del llibre és reunir tots els documents originals relatius del 1424, les del 1591 i el judici de la Gabriela Sanci, més un episodi ocorregut a finals del XIX, tres segles després a Esterri d’Àneu. La cacera bruixes havia acabat a finals del XVII, quan la bruixeria deixa de ser un crim. Això no vol dir que la gent deixa de creure en la bruixeria i en el mal donat. En aquest cas del 1892, dos campaners navarresos estaven fonent unes campanes per a l’església a la plaça, tot el poble hi col·labora, però alguna cosa falla, els ànims s’encenen i un grup d’homes posa l’ull en una veïna gran que tenia fama de metzinera i l’acusen d’impedir amb males arts l’èxit dels campaners. La volen cremar, un linxament, que era la solució quan aquestes comunitats es creien abandonades per la justícia i se la prenien per la seva mà. En aquella ocasió l’alcalde va poder-lo impedir, però és un exemple de la pervivència del fenomen fins abans-d’ahir.

Sabem que a Andorra el procés consistia a obtenir la confessió, que era la prova definitiva. Funcionava igual a Àneu?
La mecànica és molt similar. Té certa lògica perquè la tortura i la confessió són l’única forma de provar el delicte de bruixeria. Era impossible trobar altres proves més sòlides que havies pactat amb el diable, o que havies donat mal.

El procediment buscava la confessió i perquè el reu confessés el tribunal podia recórrer a la tortura. Qualsevol s’hi resistia.
Per això hi ha moltes dones qu e fugen. La mateixa Gabriela Sanci, quan sospita que van a buscar-la se’n va de la vall. Però això feia créixer encara més la fama de la dona i les sospites dels veïns. La fa més culpable encara. La mecànica judicial feina difícil escapar-ne quan queies a les mans del tribunal. Cal dir que aquest era un procediment d’excepció. També avui en tenim exemples, pensa en els delictes de terrorisme i en Guantánamo, on no es respecten les garanties habituals, es va a l’ample perquè el crim es considera gravíssim i perquè el consens social ho permet, la gent està d’acord a saltar-se la llei perquè són crims que es cometen en secret i s’assumeix que cal un grau de coacció i de violència per obtenir aquestes confessions. Però ja a l’època trobem crítiques de juristes laics i eclesiàstics contra aquests procediments. Un jurista lleidatà del segle XVII que ha participat en algun d’aquests judicis diu literalment que els membres d’aquests tribunals són “assassins judicials”.

De totes les acusades per bruxieria a Andorrra, un centenar no van acabar al patíbul. Quines eren les penes alternatives?
El desterrament, amb prohibició de tornar, i l’amenaça que si tornen les penjarien. I les multes pecuniàries.