Les restes exhumades semblen les d’un home jove; l’antropòloga Núria Armentano no descarta que sigui l'aviador nord-americà.

Una mica més de paciència: la incorporació ahir de Núria Armento a l’equip d’arqueòlegs que exhuma els cossos enterrats a la fossa comuna del cementiri de Soldeu no va oferir resultats concloents. De moment, és clar, perquè quan s’aixequin les restes i es puguin estudiar al laboratori les coses es precipitaran. I això pot passar aquest cap de setmana. Així que cap conclusió espectacular ni definitiva però sí un bon grapat d’indicis que deixen, diu, “totes les possibilitats obertes” o, dit d’una altra manera, “cap que ara mateix ens faci descartar que els cos exhumat sigui el de la persona que busquem”. És a dir, de Charles B. Peacock, l’aviador nord-americà de qui l’octubre del 1943 es perd la pista prop de Soldeu i que Claude Benet i l’arqueòleg Gerard Remolins intueixen que pot ser l’individu enterrat deu anys després al cementiri.

L’antropòloga catalana, que ha dirigit l’estudi de les tombes reials del monestir de Santes Creus, es mostrava ahir “més que optimista, molt prudent”. I amb bons motius: per a l’optimisme, perquè després d’una primera exploració in situ, amb les restes encara semienterrades, les característiques morfològiques del crani i de la cintura pèlvica del primer individu –el segon té nom i cognoms: Miquel Duedra Gené– semblen indicar que ens trobem davant d’un home, i el fet que l’esquelet no presenti signes degeneratius suggereix que no ens trobem davant d’un individu d’edat avançada. Fins aquí, per tant, “ens movem dintre dels paràmetres de la persona que busquem”.

Per a la prudència, perquè fins a l’aixecament de les restes i l’estudi al laboratori no és podrà confirmar si és efectivament de sexe masculí, així com concretar-ne l’edat, l’estatura i el pes. Peacock tenia quan va desaparèixer 29 anys, feia 1,75 metres d’altura i pesava 65 quilos, segons la seva fitxa mèdica. L’estudi de les peces dentals serà en aquest sentit decisiva. I de moment, també aquí tots els indicis conviden a l’optimisme: a Peacock li faltaven tres molars superiors, entre d’altres peces. I a l’individu exhumat a Soldeu, també. Però Armentano continua recomanant prudència: “Sembla que és un home, no d’edat avançada, i veiem que li falten dents. De moment, sembla compatible amb el que busquem”. Ho sembla.

Però hi ha encara més peces que comencen a encaixar en aquest trencaclosques: Remolins i la també arqueòloga Thais Torres han recuperat la mina d’un llapis, element aparentment anodí però que Armentano –que al juny va excavar al Pallars Jussà la primera fossa comuna de la Guerra Civil espanyola exhumada a Catalunya– diu que es tracta d’una resta habitualment associada amb els enterraments de militars, perquè era habitual que els soldats portessin un llapis en la impedimenta. També s’ha recuperat una moneda de 5 cèntims de franc de les anomenades Lindauer, amb un característic forat al mig i que es va deixar d’encunyar el 1939. I finalment hi ha les botes, que són l’únic element del vestuari que ha sobreviscut i que incorporen reforços metàl·lics tant a la puntera com al taló.

Tot plegat, insisteix també Remolins, són indicis que deixen obertes “totes les possibilitats”. I després d’haver arribat fins aquí, això és una bona notícia: les restes podrien haver sigut d’una dona, d’un padrí o d’un moment posterior. Imagini el lector que apareix una moneda de la segona meitat dels anys 50. Però no. Si les peces acaben d’encaixar ho sabrem aquest cap de setmana amb l’examen de la dentadura, que tot i no ser definitiu –definitiu només ho seran les proves d’ADN– permetrà passar de la sensata prudència d’ahir al legítim optimisme que comença a surar a l’ambient de l’excavació. La pregunta –Peacock o no Peacock?– segueix sense resposta. Però, oi que ja no són tan escèptics?