Peacock, nova oportunitat

Benet troba el rastre de l’aviador ianqui desaparegut el 1943 en l’informe d’un evadit britànic que va arribar el 29 d’octubre a Soldeu després d’haver deixat dos militars nord-americans al darrere. Ho explica a ‘Traces’, la segona entrega de ‘Guies, fugitius i espies’, que Anem publicarà aquest curs.

Potser es pensaven que l’havíem oblidat, després que l’excavació que Claude Benet i Gerard Remolins van impulsar la tardor del 2017 al cementiri de Soldeu fracassés en l’objectiu d’exhumar les restes de Charles B. Peacock (Mooristoen, Nova Jersey, 1914 - Andorra, 1943?). De fet, hi van desenterrar les restes d’un home d’entre 30 i 35 anys, probablement un evadit, de qui no es va poder determinar la identitat però sí que no és el nostre Peacock. L’anàlisi de la dentadura i la comparació amb la fitxa de Peacock que l’exèrcit nord-americà conserva van ser decisives. Així que semblava que Peacock, l’únic militar de qui sabíem que havia mort en terra andorrana i les restes del qual mai no van ser recuperades, havia tornat a desaparèixer. 

Doncs no. I el rastre l’ha trobat naturalment Benet, que acaba d’entregar a Anem l’original de Traces, la continuació de Guies, fugitius i espies, la monografia que va posar els fonaments historiogràfics de l’epopeia dels passadors a casa nostra, amb el permís de Les muntanyes de la llibertat i d’Andorrans als camps de concentració nazis. Peacock és un dels protagonistes d’aquest nou i molt prometedor patracol. Amb un valor sentimental afegit, perquè la campanya del 2017, quan Remolins i Benet es van passar quinze dies buscant-ne les restes a Soldeu, i els mesos següents analitzant-ne la dentadura i la roba, el va convertir gairebé en una obsessió: no podia ser que s’hagués esfumat. Però si no era l’inquilí del cementiri de Soldeu, on redimonis havia anat a morir Peacock? En un racó de les nostres muntanyes?

Això és el que pensàvem fins ara. Però Benet creu haver avançat una mica, només una mica més en aquest cas formidable. La pista l’ha donat l’informe d’evasió del capità F. H. Long, oficial britànic que relata el periple que ell i una desena més d’evadits van seguir per travessar els Pirineus via Andorra des que el 17 d’octubre del 1943 surten de Colombes fins que el 5 de novembre arriben a Gibraltar. L’etapa que ens interessa arrenca la nit del 22 d’octubre a l’estació d’Austerlitz. Som encara a 900 quilòmetres d’Andorra. Al grup de Long s’hi han afegit a última hora, diu, cinc americans. L’endemà a la  tarda arriben a Pàmies, pugen a un autobús i es dirigeixen a Lavellanet, on els transfereixen a mans d’un passador que els farà de guia. L’expedició surt la nit del 24 d’octubre, l’endemà al matí arriben a un refugi prop de Les Cabannes i, atenció, s’hi queden a descansar tot un dia pel mal estat dels peus dels americans, pèssimament calçats. Reprenen la marxa el 27 d’octubre. Travessen, diu, la vall de l’Arieja, i a les 9 del matí arriben a una cabana on els americans diuen prou. No poden més: “El ritme havia sigut indiscutiblement dur, però els francesos estaven impacients, tenien pressa i volien reprendre la marxa al més aviat possible. El fred i la neu ens va fer recular en espera que millorés el temps”. 

El misteri continua
Ho van intentar de nou el 29 d’octubre. Feia un matí esplèndid, recorda Long, i després d’una marxa de tretze hores, tretze, a primera hora de la nit es van plantar sense novetat a Soldeu. Sense novetat!? No ben bé: “Dos dels americans s’havien quedat enrere, a sobre de Soldeu. Un d’ells s’hi va unir el matí del 30, i l’altre, que començava a delirar, una mica després”. Segons Long, l’endemà van travessar la ciutat d’Andorra i van arribar a la Seu, on se’ls afegeix un tercer militar americà, i aquí l’expedició es divideix: els americans, en taxi cap a Barcelona el 31 d’octubre; els britànics, en autobús cap a Gibraltar el 5 de novembre.

La llàstima és que entre tots els companys d’evasió que Long cita no hi apareix el nom de Peacock. De fet, tan sols parla de “cinc militars americans”. Però Benet està convençut que els dos que acaben quedant enrere i arribant a Soldeu l’endemà que la resta de l’expedició són Peacok i Vincent Cox, que sí que va sobreviure i que al seu informe va relatar com va deixar Peacock a la muntanya,  amb la promesa de demanar ajuda i tornar a recollir-lo. Que quan va arribar a Soldeu va enviar un guia a buscar-lo, i que va esperar un dia però no va tenir més notícies, ni del guia ni molt menys de Peacock. 

Considera Benet que seria molta casualitat que en el marge de tres dies, entre el 26 i el 29 d’octubre del 1943, arribessin a Soldeu dues expedicions d’evadits i que totes dues deixessin col·legues ferits (i americans) a la muntanya. Si prenem com a certa la hipòtesi que Peacock és l’aviador que el 30 d’octubre va arribar a Soldeu entre deliris, resulta que l’home no va morir a Andorra. Llavors, es demana Benet, per què l’exèrcit ianqui va enviar el 1950 una comitiva per rastrejar la vall d’Incles a la recerca de Peacock? “No haurien vingut si hagués arribat a Barcelona. L’enigma Peacock persisteix, però replantejat així: què va passar entre Soldeu i la Seu?”