Pedalant cap al museu de la bici

El museu de la bicicleta –que no serà un museu ni es dirà museu però de moment d’alguna manera ens hi hem de referir– ja sembla anar sobre rodes i abans que acabi l’any serà una realitat. És la previsió de la cònsol major de la capital, Conxita Marsol, que concep l’equipament com l’epicentre des d’on es desplegui un ampli ventall d’activitats i propostes de tot tipus. Per la fira ja començaran a treure el cap, assegura. De moment, hi ha fet el pla museístic, en col·laboració amb el ministeri de Cultura, i es convoca el concurs per triar l’arquitecte interiorista que haurà d’adaptar l’espai. La capital també contempla una partida de 300.000 euros per a les obres d’adequació. És una quantitat inicial però, matisa Marsol, el cost final no hauria de pujar molt més, atès que l’espai ja existeix, les dependències comunals a la plaça Lídia Armengol, i només s’hi ha d’adaptar al projecte.

 

Amb la mateixa absència de soroll que fan aquests vehicles de dues rodes, el projecte ha començat a arreplegar voluntats: fa unes setmanes Marsol va convocar una reunió de persones relacionades amb el món de la bicicleta de diferents sectors: des de corredors professionals com Purito Rodríguez a aficionats inveterats com Claude Benet, així com empresaris del sector –de comerciants als propietaris d’una fàbrica que construeix bicicletes elèctriques, recentment instal·lada al país– i representants de clubs esportius. En total, unes quinze persones. 

 

Tots plegats van fer un brain storming,  que se’n diu, i de la reunió en va sortir una munió d’idees que ara tocaria concretar. Propostes com ara establir circuits per a infants, realitzar trobades de bicicletes vintage o fomentar la fabricació i comercialització de vehicles i components des d’Andorra, desenvolupant un “apartat tecnològic”, recull la cònsol. En tot cas, els participants es van emplaçar a una nova reunió en un parell de mesos per anar ja concretant el que de moment no són més que idees. 

 

El Comú, per la seva banda, s’ha compromès a buscar “un dinamitzador”, la persona que ajudi a donar forma i posi en pràctica les diferents iniciatives. Però en tot cas, va matisar Marsol, “nosaltres només en som els impulsors, a partir d’ara han de ser ells els qui ho moguin”. Tampoc, va precisar, “no es tracta de fer la competència a ningú. Qui organitzi excursions que ho segueixi fent, qui se’n dediqui al comerç, també”, l’equipament comunal només haurà de servir com a centre neuràlgic que impulsi tota l’activitat. 

 

Però quina forma prendrà aquest espai, es digui o no museu? En el disseny del projecte museístic es van implicar tècnics del Comú, com dèiem, i personal del departament de Cultura del Govern. En un primer estadi, sota la direcció de l’aleshores cònsol menor i conseller de Cultura Marc Pons, abans que marxés a ocupar la secretaria d’Estat de Participació Ciutadana. Aquest treball amb el Govern aclariria els dubtes i escepticismes inicials respecte d’un equipament que semblava aparèixer com un bolet justament en un moment en què el ministeri intentava racionalitzar una oferta museística molt diversa però menys visitada en molts casos del que seria desitjable. 

 

L’exposició, que inclouria un relat històric, previsiblement amb molta profusió de fotografies, tindria com a eix central la “fabulosa” col·lecció de Turi Riberaygua, per descomptat. No obstant això, la col·lecció és tan gran que és impossible que s’hi pugui encabir tota, explica Marsol. Així que serà una exhibició dinàmica, “que anirem canviant cada sis mesos perquè tot el que hi ha és espectacular”. És una col·lecció “de primer nivell, una de les millors al món. A Andorra tenim coses que moltes vegades ni ens imaginem”.

 

Al voltant de tres centenars de bicicletes, roda amunt roda avall, formen part de la col·lecció bastida per la família Riberaygua, que fins ara ha nodrit els fons del Museu de l’Automòbil. Entre les peces, construïdes entre el 1818 i el 1950, algunes joies per a la història, com la draisina (deu el nom al seu inventor, Karl F. Drais) una, diguem-ne, protobicicleta sense pedals ni cadena però que es guiava mitjançant un manillar. També en forma part una vincicleta, dissenyada per un deixeble de Leonardo Da Vinci. En aquest cas, és un model fet construir pel col·leccionista seguint l’esbòs que reprodueix un antic còdex. Entre els models per a la història hi ha uns quants velocípedes de la segona meitat del segle XIX. I alguna de les peces encara va viure la seva aventura rodada: de la col·lecció procedia la bicicleta, un model de principis del segle XX,  amb què el periodista i viatger català Gabriel Pernau va reproduir el periple de la primera Volta a Catalunya.