Diari digital d'Andorra Bondia
El cussol de Casamajor s’inspira en el del cap de l’Ovella, entre Tor i la Massana, fa metre i mig d’alçada i el formen mig miler pedres.
El cussol de Casamajor s’inspira en el del cap de l’Ovella, entre Tor i la Massana, fa metre i mig d’alçada i el formen mig miler pedres.

Pedres amb memòria


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Imagini el lector –o recordi’s en aquesta circumstància, perquè molt probablement li resultarà familiar– que ha sortit a grimpar per les nostres muntanyes, posem que per la banda de Fontargent, i dalt de tot del port s’hi troba un túmul de pedres com el que efectivament hi ha. Ens hi juguem un peix que instintivament buscarà un roc per allà a terra, el collirà i el dipositarà amorosament al racó de la pila on millor encaixi. És exactament el mateix gest que han fet desenes, centenars, qui sap si milers d’excursionistes que hi han desfilat abans que vostè. Un gest atàvic que es retrotrau als fons dels temps perquè molt probablement la primera estructura que l’home va crear va sorgir d’aquest gest tan humil d’amuntegar una pedra sobre l’altra. El resultat és aquesta estructura vagament semicònica anomenada cussol i que Jordi Casamajor ha convertit en motiu central de la instal·lació que presenta a Oblit i identitat, la col·lectiva comissariada per Maite Luque i Antonio Ortega que fins al 9 de gener es pot visitar a la Riberaygua.

Tenint en compte la dèria de Casamajor per l’art rupestre, el sorprenent és que encara hagués tocat un tema que es troba, diu, en l’origen de la seva passió pels petròglifs. Oblit i identitat li va donar l’excusa que necessitava per posar fil a l’agulla. El resultat és el cussol que ha plantat a la galeria, tret completament de context i que per això mateix demana –per no dir que exigeix– l’atenció del visitant: si ens l’haguéssim trobat a la muntanya, el seu hàbitat natural, probablement hauríem complert de forma inconscient el ritual de posar-hi el nostre granet d’arena, amb sort ens hi hauríem fet la reglamentària selfie i l’hauríem oblidat de forma quasi immediata sense parar-nos a pensar ni en l’origen ni en la funcionalitat de l’estructura

A Casamajor se li il·luminen els ulls quan intenta racionalitzar-ne la història. El cussol és una obra òbviament col·lectiva i també viva, perquè està en  constant transformació. Ni es crea ni es destrueix, només es transforma. I amb memòria, perquè conserva la petja de tots els que l’han anat bastint al llarg dels temps. El desvincula de qualsevol intenció religiosa o transcendent i en canvi considera que en l’origen tenia la mateixa funció que les creus de terme, marcar els límits entre dos territoris: “Només que hi ha llocs on no hi ha disponible una pedra prou plana i prou estable per gravar-hi la creu reglamentària i en aquests casos es recorria al cussol, que com a mínim és tan antic com la necessitat humana de delimitar el territori”.

El que ha construït a la Riberaygua s’inspira –només s’inspira– en el que hi ha al port de l’Ovella, als límits entre Tor i la Massana, i es completa amb la seqüència fotogràfica d’un excursionista en el precís moment que hi posa la seva pedra.

Casamajor va tenir inicialment la intenció de disposar un grapat de pedres al terra de la galeria perquè els visitants poguessin repetir ells mateixos el gest de col·laborar en la construcció del cussol. Li’n van desistir les mesures sanitàries i les especials característiques de l’exposició, que només es pot visitar amb cita prèvia i que, per cert, es completa amb les instal·lacions  d’Emma Regada, Eve Ariza, Montse Altimiras i Joana Baygual, per part andorrana, i de Francesc Ruiz Abad, Daniel Gasol, Ro Caminal i Olga Oliveri, per part catalana.

 

 

 

Pedres
memòria
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic