Constitueix probablement l’aventura arqueològica més pintoresca, per no dir marciana, que mai s’hagi intentat per aquí dalt: el catàleg del patrimoni lític que els andosins de fa centenars, en ocasions milers d’anys es van dedicar a cisellar pels rocs i pedres de les nostres montanyes. De la major part d’aquest patrimoni -fites, arçons, cussols, cassoletes, creus i figures antropomòrfiques que constitueixen vinyetes amb tots els ets i uts- se n’havia perdut el rastre fins que va venir l’escultor Jordi Casamajor -aquí, amb el barret d’arqueòleg- i es va dedicar a herboritzar-lo, com aquells científics del XVIII -Banks, Bougainville, La Pérouse i tota la pesca- que se n’anaven a l’altra punta del món a col·leccionar espècimens. Amb la diferència que Casamajor ho tenia al costat de casa. Una mica amunt, de vegades a 2.500 metres d’altura, però al costat de casa. A més, ha tingut el detall de compartir-ho tot, però tot, des del blog Nirudia: una mina, de veritat.

El cas és que des que s’hi va posar, ara fa vuit anys, ha censat un miler i mig de gravats rupestres: a l’Alt Urgell, a la Cerdanya i sobretot, sobretot, en aquest raconet nostre de Pirineu. Un grapat ben gros són descobertes rigorosament inèdites i, en ocasions, tan espectaculars com les que tenen aquí dalt: dos guerrers amb espasa, cota de malla i el que sembla un casc enxampats en combat singular. Forma part de l’última tongada de descobriments que acaba de penjar al blog i que ben aviat veurem publicats als Papers de Recera Històrica: dos conjunts de gravats d’època medieval que ha localitzat al Solà d’Engordany i a la montanya de Rocafort. Ni busquin ni esperin detalls més concrets sobre la ubicació: adverteix Casamajor que els gravats s’han de documentar, és clar que sí, però sense revelar-ne mai el lloc exacte per garantir la conservació i preservació d’un patrimoni especialment fràgil.

No són els primers ni seran probablement els últims que pesca per allà dalt. Diu que de gravats d’aquestes característiques -medievals i inèdits- n’ha censat prop d’un centenar només a casa. I no exagera: ho poden comprovar a Nirudia. La merescuda fama del Roc de les Bruixes de Prats, redescobert com és sabut per Pere Canturri el 1962, bé dinterès cultural des del 2003 i on conviuen gravats prehistòrics amb altres de medievals, no hauria de fer ombra en aquests testimonis muts de la dèries i neguits dels homes que fa mil anys es van entretenir a deixar-nos. Són discos radials i solars, formes lineals, geomètriques o reticulades, i en ocasions -ja s’ha dit- sensacionalment antropomòrfiques.

Un repertori limitat, molt similar -diu- al catalogat per Pere Campmajor a la Cerdanya, i que reflecteix l’univers simbòlic dels seus autors: pastors, especula, o més probablement caçadors que aprofitaven les estones mortes en els seus punts de guaita, mentre esperaven la presa, per treballar la pedra amb lloses o algun tipus de punxó. Així que res de missatges encriptats ni de contingut esotèric: “Senzillament, reproduïen símbols i signes que els resultaven familiars”. L’absència de creus, d’inicials i de paraules, especula, és un dels indicis que permet datar-los a l’alta Edat Mitjana, fins i tot abans de la plena cristianització. I tot i la temptació evident, descarta que aquesta mena de taulers que recorden el tres en ratlla corresponguin a jocs de taula romànics: “Dubto molt que pugessin fins aquí dalt per posar-se a jugar”.

Bolets de pedra

 El cert és que no costa gaire trobar els vincles estètics entre l’obra dels nostres artistes medievals i la del Casamajor escultor. Pensin nmés en el Gran carro de la Ruta del Ferro, o en les Muntanyes sobre un carro, a la rotonda de les Arades, totes dues obres seves, de línies esquemàtiques i depurades: ¿no les podria haver concebut un d’aquells homes de fa mil anys? De fet, diu que els gravats són una forma de comunicar-se amb els casamajors medievals que els van cisellar, que n’emana una gran força espritual, i que el moment de la descoberta, “trobar una pedra que algú va punxar fa un mil·leeni, proporciona un singularíssim, extàtic plaer”.

I deu ser ben bé així, perquè no es cansa de repetir. Per cert, que ningú no es pensi que els gravats es presenten així, perfectament siluetejats amb una línia blanca: Casamajor en ressegueix els contorns amb guix per a la foto, i la pluja ja s’encarrega de fer net. Tampoc no es pensin que els gravats surten com els bolets, ni molt menys al costat del camí: es troben en llocs de difícil accès que Casamajor ha après a intuir a còpia d’anys i perquè on n’hi ha un, diu, és probable que n’hi hagi més. Tot i així, la intuïció de vegades falla. Però haver-n’hi, n’hi ha. Passin un moment per Nirudia i veuran el que és bo.