Pega negra. Autèntica tecnologia verda, la considera el terrisser Josep Matés, entestat a recuperar –si més no, com a memòria–l’antic ofici de pegaire. Tradicionalment, va estar molt estès, practicat per molts pagesos. L’ús massiu dels plàstics el va enfonsar
Isidre Tarrés és l’últim pegaire de l’Alzina d’Alinyà i probablement últim pegaire de l’Alt Urgell. Havia practicat l’ofici durant dècades, baixant amb el pare cap al Bages quan les temperatures de l’hivern no permetien fer gaire cosa al camp. Era una manera, la mateixa que tenien tants i tants pagesos arreu de Catalunya, de fer uns calerons i tirar endavant. L’explotació de la pega negra, extreta del tronc del pi, i que tenia innombrables usos, es remunta com a mínim al neolític i va deixar empremta, com la dels romans enfilant-se per ella Madriu amunt. Però la modernitat del segle passat, rendit al petroli –or negre, en diem, com abans s’havia dit de la pega– i els seus derivats plàstics, va enfonsar l’activitat. Avui és gent com el terrissaire Josep Matés, que s’entesten a què el passat no desaparegui sense deixar rastre. De la seva tasca, de l’ofici i del que aquesta activitat tradicional va suposar durant segles, en dona compte el documental Pega negra, or negre. La peguera nova de can Frigola, que aquesta tarda, a les set, es projecta a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, tancant el cicle Desenterrant el passat. Hi seran Tarrés i Matés.
El documental forma part d’un projecte més vast a l’entorn d’antics oficis, en què treballa Matés des de fa cosa de dues dècades i que es denomina Gavarres invisibles. “Es tracta tant de recuperar aquestes tecnologies com de retre homenatge a aquelles persones que les dominaven i que, molt sovint, estaven invisibilitzades”. Dels productors de pega, per exemple, se n’ha parlat poquíssim, més interès han generat, en tot cas, els qui la comercialitzaven.
Tarrès, ara octogenari, és una d’aquestes persones que van practicar l’ofici, dels pocs que ja van quedant. Per això ha estat testimoni fonamental per al treball de Matés. “Ell ha estat el meu informant de primera mà, hi va treballar fins als anys setanta més o menys”.
Tecnologia verda
La pega negra tenia innombrables usos: calafetar vaixells, fer empelts als arbres, impermeabilitzar estris diversos -botes i bótes-, fer pegats. “Era un material molt provat, molt utilitzat”, puntualitza el terrissaire, que no deixa de veure-hi unes qualitats que, per què no, es podrien tornar a examinar. “És una autèntica tecnologia verda”, considera. De moment, de la que ell ha aconseguit produir amb la reproducció del seu forn, ja n’ha trobat una utilitat: la va cedir per a la reconstrucció, al País Basc, de la rèplica d’un veler del segle XVI. Però, suggereix, per què no anar més enllà i trobar-ne altres usos més actuals? Ara bé, matisa, “el meu objectiu no és posar-me ara a fer pega i comercialitzar-la, perquè el meu ofici és el de terrissaire” i aquesta relació amb la pega és més aviat qüestió devocional.
De la seva tasca, dèiem, en donarà compte aquest documental realitzat per una productora del Gironès que fa temps que el segueix per diferents escenaris: Matés ha hagut de discórrer per l’Alt Urgell, però també per Quintanar de la Sierra, a Burgos, on va anar a formar-se amb persones que encara practiquen l’activitat, encara que sigui “d’una manera festiva i cultural, però cada any hi fan una cuita”. Un tercer escenari és a Sant Climent de Peralta, a les Gavarres, on Matés va reproduir una peguera tradicional i l’any passat, a l’octubre, va fer la primera cuita de pega.
