Peig: centenari virtual (però poc)

L’Arxiu celebra l’efemèride amb la Peça del mes; el seu llegat, 66.000 documents, és el major dels fons fotogràfics.

Ho diu amb exactitud la nota introductòria de la Peça del Mes: l’Arxiu Nacional, i per extensió el ministeri, li ret aquest juny a Fèlix Peig (Sabadell 1917 - Andorra la Vella, 2007) i amb motiu del seu centenari un “petit homenatge”. I tan petit: un breu cop d’ull virtual a la trajectòria del nostre primer fotògraf professional i el nostre primer fotoperiodista. Un nom imprescindible per reconstruir la història de la segona meitat del segle XX, amb especial atenció als anys 60 i 70: el seu llegat, més de 66.000 documents entre fotografies i pel·lícules, va ser adquirit l’agost del 2000 per l’Arxiu i el 2009 es va convertir en el primer fons fotogràfic que accedia a la màxima protecció, amb la declaració de bé d’interès cultural.

Val que el Govern ja li va dedicar el 1985 una antològica –Trenta anys de professió– i que el 2002 el ministeri li va consagrar una estupenda retrospectiva (Fèlix Peig: 1953-1983) a la sala d’exposicions, amb catàleg inclòs. Però el centenari del nostre primer fotògraf –el seu fons és quantitativament, i amb molta diferència, el més important entre els que es conserven a l’Arxiu– potser hauria sigut l’ocasió per accelerar-ne la digitalització i abocar-ne ni que fos una part a l’Arxiu en Línia: avui n’és incomprensiblement un dels grans absents i no sembla que a mitjà termini això hagi de canviar, perquè el pròxim a ingressar a la galeria virtual serà Josep Alsina, a la tardor.

Però tornem a Peig, que s’instal·la al país el 1952; que dos anys més tard obre el primer estudi –primer a les galeries Principat, després a Mossèn Tremosa: la botiga encara existeix avui–, i que el 1961 és fitxat per Julià Reig com a fotògraf del Consell. Fins al 1978, quan es crea el servei fotogràfic del Govern. I de forma oficiosa, perquè mai no va tenir cap càrrec: la seva feina era fotografiar els actes institucionals, les visites oficials i les prèvies de les sessions del Consell perquè com a estranger que (encara) era no hi podia assistir –recorda Albert Villaró al catàleg del 2002–, i elaborar a final d’any un àlbum que s’entregava a les autoritats.

Aquesta feina la va compaginar amb la de corresponsal gràfic de diaris francesos (La Dêpèche, Midi-France, L’Indépendant) i d’RTVE, entre el 1967 i el 1982. I passés el que passés, ell sempre hi era: el 1956, quan passa per aquest racó de món nostre la 1a Volta ciclista internacional dels Pirineus, i el 1964, quan Anquetil quasi perd el Tour a Envalira; el 1957, quan s’enderroca l’antiga parroquial d’Escaldes, la matinada del 9 de setembre del 1972, quan encara no s’han apagat les flames de Meritxell, i el 9 de juny del 1978, quan es crema el local del Centre Moral, al costat de la seva botiga i just on avui hi ha La Llacuna.

Peig ho retrata tot: les processons dels armats per Setmana Santa, el Pessebre vivent, la primera pedra de Sant Esteve, la inauguració del telecabina de Soldeu, una exhibició del gimnasta Joaquim Blume i una altra del professor Fassaman, el mentalista; la visita de Carmen Polo (1966) i també la de De Gaulle, el 23 d’octubre del 1967, i la de Fraga Iribarne (1969); els toros a la Monumental, les primeres eleccions amb vot femení (14 de desembre el 1972) i el concurs de miss Europa del 1976; el naixement d’Escaldes, 7a parròquia (1978), la històrica trobada entre els dos coprínceps, Martí Alanis i Giscard d’Estaing (1978), la primera pedra d’AINA (1979) i, naturalment, els aiguats del 1982. Tot. I fins que penja la seva Leika 111F, el 1986. Tot aquest material sensacional es pot consultar a l’Arxiu, cert. Però, quina millor excusa que el centenari per posar-nos-el a un clic de distància?