Peig, quan va ser Bresson

L’Arxiu recull una setantena de fotos ‘descartades’ i fins ara inèdites amb l’altra cara del fotògraf oficiós del Consell.

Ens pensàvem que ja ho havíem vist tot, de Fèlix Peig. Com a mínim, el tastet molt, molt representatiu que n’ha penjat l’Arxiu Nacional a la seva sala virtual. Un tastet que confirmava la imatge del Peig correcte, discret i circumspecte que correspon a qui durant tres decennis, entre el 1953 i el 1983, va exercir com a fotògraf oficiós del Consell General (mai  no va ser nomenat oficialment) com a corresponsal gràfic de diaris francesos (La Dêpèche, Midi-France i L’Indépendant) i també d’RTVE. Amb la seva Leica III va retratar de forma metòdica i amb precisió mil·limètrica el boom econòmic, social i urbanístic dels anys 60 i 70, des de les visites oficials dels coprínceps Iglesias, Malla, Martí, De Gaulle i D’Estaing fins als aiguats del 1982, passant per l’accident de la primera avioneta que va aterrar entre nosaltres (1956), l’incendi de Meritxell (1972) i, naturalment, l’activitat ordinària del Consell.

Però hi ha un altre Peig, un Peig fins ara inèdit i secret, que al mèrit de ser-hi sempre i des de primera fila, tot i que en segon terme, afegeix el do de l’oportunitat i l’olfacte, la intuïció, el rampell de geni que distingeix el fotògraf de raça de l’estricte oficinista amb càmera. Henri Cartier Bresson ho va teoritzar en el celebèrrim instant decisiu, que el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, defineix precisament com el “moment clau” en què el fotògraf ha aconseguit el petit miracle de fer-se invisible i capturar “la mirada múrria, el gest espontani, el riure desfermat o la tristor sincera dels protagonistes d’una escena”.

Tot plegat, més fruit de l’atzar que no pas de la necessitat ni molt menys de la tècnica. Però com diu el mateix Escorihuela, “cal ser-hi per poder-ho captar”. I Peig sempre hi era. En els moments històrics, com sabem perfectament, però també en la col·lecció d’instants decisius que donen l’aire d’una època, que expliquen infinitament millor que tots els tractats junts, una emoció, un sentiment.

Doncs precisament això, una col·lecció dels instants decisius que trufen els 65.595 negatius que constitueixen el fons Peig, és Les fotografies que mai no veuràs, la nova publicació virtual de l’Arxiu. Una setantena, per concretar, que són exactament el que n’augura el títol: instantànies que mai no van merèixer els honors del paper, fins avui inèdites i que van ser descartades precisament pels mateixos motius que avui s’enfilen fins aquesta pàgina: perquè capturen el que passa abans i després del moment principal, la lletra petita de la història, les preses B que mai no veuen la llum, els esbossos i esborranys, com suggereix Albert Villaró a la introducció del volum, que van acabar al calaix i que ves a saber si el mateix Peig hauria volgut que mai es fessin públics. Però afortunadament, l’Arxiu ha considerat que sí, i el resultat de la feina de formiga que ha fet Escorihuela, escodrinyant tots i cadascun dels negatius del fons, és una sorpresa monumental, i això és molt dir quan parlem de Peig, de qui, efectivament, no ho sabíem tot.

Ara mirin les fotografies d’aquí dalt, i contestin la gran pregunta: on rau la vida de veritat, en els milers de negatius que va disparar en actes oficials, o en el senyor que clava l’ull a la pitrera de la ballarina, en el titiu que es marca Francesc Viladomat mentre l’individu del costat li estampa un petó a la veïna, o en l’espontani que para la mà per intentar evitar la inevitable patacada. Diguin, diguin.