A les cases d’Engordany més enganxades a la vessant de la muntanya patien un problema, i gros. O més aviat, prim però viscós, reptant: se les veien negres perquè les serps no els entressin. Fins i tot algú relata l’enorme ensurt que va patir quan, assegut a la fresca, un rèptil li va caure a sobre. La desagradabilíssima anècdota l’explica Ludmilla Lacueva (o més aviat es regodea, a la vista del repelús que provoca en qui la sent). Forma part de les vivències que li van relatar els protagonistes de Les cases tenen nom, llibre encarregat i publicat pel Comú d’Escaldes-Engordany. 
La resta d’anecdotari del volum, profusament il·lustrat d’altra banda, és molt més amable i no dóna més peu a la divertida malícia de l’autora, que abandona aquí la ficció policíaca i torna als seus orígens, la recerca històrica. “Tot parteix d’un encàrrec del Comú, que volia recuperar la memòria familiar, oral, les històries personals dels veïns del carrer d’Engordany”, apunta. La base, la feina documental prèvia realitzada per l’arxivera, Montse Bota. Després Lacueva es va dedicar a preguntar i repreguntar, casa per casa, a la trentena de famílies radicades històricament en aquell carrer. El llibre és un viatge al passat, una història en clau popular, amb les veus i imatges dels protagonistes. 
A l’època, recorda l’autora, es coneixia com el carrer de les cases noves, amb edificis de factura recent -alguns sobre el lloc que ocupaven les antigues cases familiars- on els propietaris habitaven els pisos de dalt i llogaven els baixos als comerços. Aquesta entrada de la modernitat, per cert, donava ocasió a situacions ben particulars: “Tenies la Fonda Roca, situada just davant del que avui és l’arxiu comunal. Era un dels pocs llocs a la parròquia on hi havia dutxes, així que la gent que estava hostatjada a altres cases, com Cal Marió, hi anaven a dutxar-s’hi el cap de setmana, a fer el que podríem dir la neteja grossa”. A la Fonda Roca o a l’hotel Carlemany. Tot un luxe en aquells dies. 
Aquest relat se situa en els anys cinquanta de l’any passat, si fa no fa. Als seixanta a tot estirar. Una època en què moltes de les cases tradicionals, recull Lacueva, van ser enderrocades en la febrada de la modernitat. Tot i que encara en queden d’intactes, com cal Gabriel. “Però la major part es van tirar avall per fer-hi edificis de pisos”, puntualitza. És per això, justifica, “que hem volgut recuperar la memòria d’aquell moment en què la gent no es guiava per un número a la porta, sinó que s’hi anava a cal Tal o cal Qual”. La majoria dels bastiments encara pertanyen a les famílies diguem-ne històriques. “Volíem parlar d’aquesta petita comunitat que hi habitava, la gent que explica que anava a comprar carn a cal Xurrina; o que recorria a Mariona, la llevadora, que també tenia una petita botiga de comestibles; o els de cal Galitxó, que van marxar a Béziers als anys trenta, però tornaven cada estiu a Andorra, perquè les arrels no les perdien mai”. 
Al carrer també es va instal·lar una de les primeres centraletes de telèfon que van funcionar al país. “Si us hi fixeu, per darrere de l’edifici on ara hi ha l’arxiu hi ha un carreró; si busqueu amb cura, encara es pot veure un rètol que, tot i estar bastant diluït, encara en deixa constància”, assenyala Lacueva. Se n’ocupava la mestressa, la Roseta Fité. Quan rebien una trucada per algú, enviava algun dels fills a buscar el destinatari a casa seva. “ A l’època, era una cosa totalment novedosa”. Tecnologia punta, vaja. 
També hi havia una llibreria, La va muntar Baltasar Gispert, un escriptor barceloní que es va afincar a Andorra. A l’establiment despatxava llibres, revistes, els tebeos de l’època, cromos... O hi havia l’Antoni Vidal, que confeccionava unes famossíssimes espardenyes: tothom venia a comprar-les a cal Vidal. La sola, per cert, de neumàtics que recuperava del riu. Tot un precursor, avançat als que avui es diuen moderns.