El documental pioner que recrea el crim de casa Gastó i l’execució de Pere Areny es projectarà al setembre als cines Maldà de Barcelona, amb tertúlia prèvia entre el director, Jorge Cebrián, i l’autor de ‘Morts, qui us ha mort?’, Iñaki Rubio. Cebrián busca lloc i data per repetir a Andorra.

Torna el crim dels Gastons, un any després que Iñaki Rubio n’escrivís la crònica definitiva a Morts, qui us ha mort? i es convertís en la sensació literària de la temporada. I ho fa amb Pena capital, el documental escrit i dirigit per Jorge Cebrián, que n’és l’antecedent directe i que constitueix el primer (i fins a Morts, qui us ha mort?, únic) intent de reconstruir aquell fatídic episodi de manera fefaent, a partir de la sentència que va condemnar Pere Areny i cedint la veu a testimonis de les dramàtiques jornades d’agost del 1943.

Pena capital es projectarà el 17 de setembre als cines Maldà de Barcelona, per primera vegada en pantalla gran, i en el que Cebrián pretén que sigui la primera etapa d’una minigira que hauria de culminar amb la projecció de la pel·lícula entre nosaltres. Una ocasió extraordinària perquè, recordin, Pena capital –premi Pirene 2008 i premi Tristaina 2010– tan sols s’ha emès dues vegades –totes dues per ATV: l’estrena, que va tenir lloc el 2007 i el novembre passat, coincidint molt oportunament amb el boom de Morts, qui us ha mort?– i no es pot visionar de moment a la carta.

La culpa cal buscar-la en els drets de reproducció de dos dels documents cabdals que incorpora Pena capital: la cèlebre fotografia de la lectura de la sentència, captada per Valentí Calverol, i els dos minuts de filmació rodats clandestinament per Bonaventura Rebés des del balcó de casa seva, convertit en improvisada llotja del macabre espectacle. La pel·lícula es conserva a l’Arxiu Nacional en una còpia de l’especial Tele-Fira del 1988, l’única vegada que s’havia emès en públic. D’aquí el caràcter excepcional de Pena capital. En qualsevol cas, Cebrián s’ha sortit amb la seva i ha obtingut el permís perquè fotografia i pel·lícula es puguin utilitzar de nou.

Només això ja és tota una proesa, com ho va ser fa quinze anys convèncer la mitja dotzena de testimonis presencials que desfilen per Pena capital i que evoquen de primeríssima mà els fets del 1943. Avui ja no hi són, i això converteix el documental en una peça insubstituïble. Pensin per exemple que Cebrián va aconseguir el testimoni de Daniel Armengol, que formava part del cos de policia convertit en escamot d’execució i que n’era el 2007, com és fàcilment comprensible, l’últim supervivent. L’autor li demana com va rebre l’ordre, el dia abans de passar el reu per les armes: “Va ser difícil de fer, però vaig decidir acceptar les ordres que havien donat els veguers”, diu. Un moment abans, Pere Canturri recorda com el seu pare s’hi va negar i va ser immediatament cessat: “Ell s’havia fet policia per fer complir l’ordre, no per participar en una execució”. Altres testimonis avui preciosos i insubstituïbles són els de Josep Casal, de cal Bartoló –“El gran [Antoni, la víctima del fratricidi] treballava com un burro, dallar, segar, cuidar el bestiar; l’altre [Pere, l’homicida] no volive fer gran cosa. No és que es portessin massa malament, però massa amistat tampoc”–; el d’Antoni Torres, de cal Roc, a qui el capità del sometent va ordenar que vigilés el reu a la cel·la de Casa de la Vall on es va estar dos mesos tancat; el de Maria Torres, de cal Puigcernal –“En aquells xicots, un li diven el juliol i l’altre, el juny. Va arribar el meu cunyat i mos va dir: Sabeu què ha passat!? Lo juny ha mort lo juliol!”; i el de Paco Saludes, que a l’època treballava al Banc Agrícol, amb seu a casa Guillemó, quina macabra casualitat, i que com tots els empleats de l’oficina va pujar al balcó per assistir a la lectura: se’l distingeix perfectament a la fotografia de Claverol.

Els testimonis presencials es completen amb entrevistes a historiadors (Pere Cavero, David Mas, Lars Pohle, Xavier Llovera, Robert Pastor i l’últim veguer episcopal, Francesc Badia, que explica el complex camí que va seguir l’abolició de la pena de mort entres nosaltres) així com a Josep Claverol, fill de Valentí. Josep Casal mostra per primera vegada l’arma homicida, un fusell de càrrega amb percussió d’agulla que ha conservat la família, i Llovera exhuma del magatzem de Patrimoni el garrot amb què a dreta llei s’hauria d’haver ajusticiat Pere Areny: se’l va estalviar perquè el 1943, en plena Guerra Mundial, va resultar impossible anar a buscar un botxí a fora, i per això la feina la van acabar endossant les autoritats a la policia.

Si no l’han vist, i oportunitats no n’han tingut gaires, ja ho saben: el 17 de setembre al Maldà.