L'edició passada va ser la de Nil Forcada, el guanyador més jove del Fiter i Rossell –amb Tolls, recordin– i que amés va fer doblet, enduent-se també el d'assaig literari amb Teoria del ridícul. A dreta llei vam dir que era la nit del Nil. Però és que la Nit d'aquest any també té un nom propi: el d'Albert Ginestà, corredor de fons de les nostres lletres, que per quarta ocasió es va embutxacar el MoraBanc de contes i narracions: ja el va guanyar el 2010 (És estrany! Tres contes numèrics), el 2018 (I.real) i el 2023 (Inconfessables), i aquest curs repeteix amb Atles de les ombres. Si hi afegim l'accèssit de l'edició de l'any passat en la modalitat de novel·la curta (Abril), aquí tenim el primer pentacampió de la venerable història de la Nit Literària. El meu amic Albert, feliç, s'ho poden imaginar, i convertit gairebé en una institució. S'hi poden jugar un peix que no serà l'última vegada.

Aquesta vegada reincideix en la distància curta, que és la seva, amb un recull de dotze relats amb un fil conductor, diu: episodis, gairebè anècdotes que rarament tenen cabuda als titulars del diari però que encarnen el coratge, la il·lusió i, en fi, l'esperança. Per exemple, la història de Togo, un del centenar llarg de gossos que el 1925 van participar en la històrica carrera de Nome per portar un carregmanent de vacuines contra la diftèria que s'havia declarat a l'extrem occidental d'Alaska. Més d'un miler de quilòmetres en cinc dies i a temperatures de -50ºC. La glòria se la va endur Balto, un huski siberià que liderava el tir que va arribar a Nome. Avui té un monument a Central Park. Però Ginestà s'ha anat a fixar en Togo, un secundari que es va quedar pel camí, i en el múixer: "M'interessen els que arriben segons o que no arriben mai, i que no surten a la foto". Doncs com la de Togo hi ha a Atles de les ombres una dotzena d'històries més.

Hem començat amb Ginestà, un obrer de la paraula, perquè la seva és una proesa que difíciment es repetirà, però tradicionalment el premi gros de la Nit és el Fiter i Rossell, més encara en aquesta edició en què al d'investigació històrica, biennal des de l'any passat, li tocava descansar. A Forcada l'ha succeït en el palmarès l'osonenc Àlex Garrido, alcalde de Manlleu fins al 2023 –si fan una recerca en trobaran de seguida la pintoresca peripècia– amb El diable irlandès, novel·la negra que arrenca amb l'assassinat de l'escriptor que acaba de guanyar el premi més important de les lletres catalanes, posin que parlem del Sant Jordi. Li segueixen els membres del jurat –una de les quals, andorrana, quina casualitat– que tenen a veure amb la trama de la novel·la, i no em diran que no sigui un inici prometedor. Transcorre entre el barri dublinès de Ballymum –on el difunt autor Adrià Corrius, es refugiava per escriure tranquilament–, Barcelona i, ja ho han vist, les nostres Valls Neutres, el protagonista és un pintgoresc investigador dels mossos que respon al nom de Mon Rodríguez. Garrido beu, diu, de la tradició negra espanyola –però no a la de González Ledesma, Vázquez Montalbán o Carlos Zanón, sino la de Carmen Mola i Miguel Santiago– i conté unes dosis homeopàtiques de crítica social a compte del discurs de l'odi amb què la ultradreta explota la immigració i, pel que fa a nosaltres, l'especulació urbanística.  El que no sabem ni nosaltres ni, més greu, ni ell ni tampoc el Cercle de les Arts i de les Lletres, ni pitjor encara, el ministeri de Cultura, és quina editorial publicarà El diable irlandès, i això sí que és ben pintoresc.

Més guanyadors: Gabi Fernández, a qui el jurat sembla que vulgui retirar i no se li ha ocorregut millor manera que donar-li el premi de periodisme a la trajectòria: "L'agraeixo de tot cor i que pensin el que vulguin, però tinc corda per a molta estona. En realitat crec que si me l'ha donat és per Avui serà un bon dia, el matinal que des de fa dues temporades presento a RTVA i que, ho he dir, té ungran impacte". Per això, o per tres decennis llargs de carrera, que arrenquen l'1 de gener del 1991, amb les primeres emissions de Ràdio Nacional, i que segueix després a Ràdio Valira i Andorra 7 Ràdio, abans de tornar fa dos anys a RTVA. Entremig, les nou temporades que va exercir com a cap de comunicació del MoraBanc, "tot i que, contra l'opinió de molts, considero que això no és pròpiament periodisme". Doncs si ho diu ell, tindrà raó.

Un altre reincident és Agustí Franch, que s'endú per tercera ocasió la modalitat de teatre. El 2015 s'hi va estrenar amb Fred, el 2022 va repetir amb Dones de flors i herbes, i aquesta edició amb Tornada al paratge de Sant Pere, a quatre mans amb l'actor i dramaturg argentí Juan Pablo Geretto, una instirtució al seu país, i que suposa un canvi radical de rumb respecte a la prolífica obra anterior de Franch, molt decantada cap a la comèdia. A Tornada al paratge de Sant Pere un xef d'alta cuina, per nom Santi, torna al poble per, ja saben, la crisi de la mitjana edat –ell en té 50, com Franch– i reprèn el contacte amb una mare amb qui mai ha tingut una relació especialment fluïda: "M'interessava explorar com el que vivim a la infància influeix en l'adult en què ens convertim, i sobretot, sobre qui som, més enllà del que hem pretès ser tota la vida".

La sorpresa de la nit va ser per a l'escaldenca Laura Navarro, que es va endur el premi d'assaig (des d'aquesta edició, ja no exclusivament literari) amb Funàmbuls del plurilingüisme, una prometedora reflexió sobrel el fenoemn del títol amb deriva andosina a compte de la nova llei de la llengua "pròpia" –"Pròpia de qui, dels andorrans amb passaport?"– i del risc de convertir la llengua en"frontera". En tornarem a parlar.

I completen el palmarès  el tarragoní Carles Jardí, premi Grandalla de poesia amb Ruralia / de llavors i d'ara, i el barceloní Francesc Puigpelat en la modalitat de novel·la curta (El parany de Tuxides).