La metàfora del títol: ¿és vostè el nàufrag, i la Seu dels anys 50, l’illa de Robinson?

Nàufrag en el sentit que et trobes sol en un ambient hostil i sobrevius gràcies a la capacitat d’adaptació, formidable quan ets petit. És el que vaig fer quan vaig aterrar a la Seu... ¿Una illa? Deserta no; però illa, sí.

¿Desoladora, doncs?

Com tots els pobles remots i mal comunitats, era un lloc hostil al foraster, se’l mirava amb desconfiança i suspicàcia. No hem canviat gaire, en això.

¿Vostè se sentia un foraster?

Ho era. I és aquest sentiment viscut tan intensament el que em va fer desenvolupar aquesta mena de complex de nàufrag. Jo venia de Vic, d’un entorn comfortable, segur. Aquí no era res, un zero a l’esquerra. I el primer que percebo és l’hostilitat dels nens de la plaça de Palau. Amb el Vicentet Manresa, que després va ser un gran amic, però que llavors m’atonyinava.

Pregunta obligatòria: ¿memòries novel·lades o ficció amb tocs autobiogràfics?

És una novel·la escrita a partir de la memòria però no amb la memòria. He intentat reproduir l’escenari, l’ambient de la postguerra, els anys 50 a la Seu; però no amb cruesa retrospectiva d’avui sinó amb els ulls càndids del nen que era a l’època. I a partir dels bons sentiments.

Els anys centrals del franquisme, ¿poden ser una època amable?

Des del punt de vista poilític i social, el franquisme va ser terrible, desolador. No amago res, però reflecteixo la vida del meu protagonista, com s’adapta a un ambient sòrdid, miserable i fins i tot perillós, amb la visió que el nen té del món quan encara creu en els adults i pensa que hi ha possibilitats que les coses siguin d’una altra manera. En un món així, pots aribar a ser feliç. I jo ho era. Això s’acaba, és clar, quan tu mateix et fas adult. En fi: els escenaris són reals; però els personatges ja són figues d’un altre paner: cap d’ells, ni tan sols el narrado, eren exactament com els descric.

¿El senyor Miñambres, tampoc?

Va existir, és clar, el llibreter Miñambres, però l’episodi que relato no va passar exactament així. Et diré una altra cosa: dels personatges principals, com ja t'he dit, cap va ser com com joels descric; en canvi, dels secundaris, la majoria són retrats fidels. La Carmeta Rial i la seva filla, captaires; l’Isidoro, que es guanyava la vida rifant pollastres al cafè Universal... ...I el Romadriu, traginer a la menuda -ell mateix tirava del carro-, el Carolí, l’Home de les serps... L’únic que he inventat és El Arrancao, que viatjava en bicicleta i ens llegia contes a canvi de la voluntat: m’interessava introduir-lo per tractar el tema de la mort.

El bon 'hermano' Joan, ¿una raresa?

En ell he fusionat molts dels hermanos que vaig conèixer a les Escoles Cristianes. N'hi havia, de bons. El que sí que va existir és l’hermano Guillermo, autoritari com ell sol i el més allunyat del que entenem per un pedagog. Li he retut fidel homenatge.

¿Ha passat doncs comptes amb els 'hermanos'?

Vaig ensopegar una mala època: quan vaig entrar a la Salle, amb quatre anys, hi havia un mestre seglar, es deia Silvestre, que feia anar el bastó sense manies. D’avellaner, crec que era. En deia xarop de bastó.

La senyora Poch, la bibliotecària, ¿llicència poètica o peronatge real?

Era la bibliotècaria, una senyora encantadora però no va tenir el paper que li adjudico, el de la persona que em fa descobrir la literatura més enllà de la novel·la d’aventures.

La novel·la és també un homenatge a les primeres letures que desperten en el nen la passió lectora. ¿Quines?

Defoe, Salgari, Verne, Conrad, London, aleshores fàcils de trobar. I els proscrits de Guillermo Brown, el sensacional personatge de Richmal Crompton. D’altra banda, tenia una especial dèrie per les novel·les de nàufrags: en devia llegir un centenar, sense exagerar.

Novel·la d’iniciació... i de províncies. Molt francesa, sigui dit sense ànim d’ofendre.

I sentimental, i costumista. És a dir, totes les etiquetes que la literatura actual considera menors, marginals, obsoletes. Ho sé.

I d’aquí l’endreça de Lewis que obre la novel·la, elogi dels divertiments literaris i consegüent crítica de les novel·les amb ímfules. ¿Amb segones?

No pretenia escriure una obra elevada, la novel·la definitiva. I no dic que aquestes em semblin malament, ep! Volia evocar el decobriment dels llibres i de la lectura en un ambient i un temps molt concret. Res més.

El Pep Albanell del 2015, ¿està a l’altura de les expectatives literàries d’aquell nen dels anys 50?

Un mai no hi està, a l’altura de les pròpies expectatives. Però és que jo no pretenia ni ser eecriptor, llavors. Va ser després del que explico a la novel·la quan m’adono que tinc una certa capacitat narrativa i que hi ha qui creu que allò que escric és legible i sobretot publicable. Si algú m’hagués demanat als anys de la novel·la què volia ser de gran, li hauria contestat que nàufrag!

Una noble vocació.

A mesura que et fas gran i de tant en tant naufragues, t’adones que ser un nàufrag no és el xollo que somiaves.