Diari digital d'Andorra Bondia

Pep Coll: “Una imatge pot ser molt impactant, però el que pots fer amb mil paraules...”


Escrit per: 
E. J. M.


L’escriptor Pep Coll (Pessonada, 1949) ha repassat la seva prolífica trajectòria literària a la Biblioteca Comunal d’Encamp.

Coll, que durant molts anys ha estat professor de literatura i llengua catalanes, transmet la seva passió per la lectura, la llengua i el Pirineu, amb què ha captivat lectors de totes les edats. L’autor del clàssic juvenil ‘Què farem, què direm?’ reivindica la qualitat de la novel·la independentment d’on estigui ambientada. En el seu cas, el Pirineu.

¿Pep Coll és més un escriptor que ensenya o un professor de literatura que escriu?
No sé si les dues coses es poden separar. És treballar la mateixa matèria, la llengua i la història literària. En un cas és ensenyar-la i en l’altra és intentar fer-ne un art narratiu. 

¿Una cosa porta a l’altra?
No necessàriament, però hi ha una bona relació. Però pot ser perillós. No pots atabalar els alumnes amb les teves dèries, però et poden servir per ensenyar-los, sempre que estiguis al seu nivell. A mi em va molt bé perquè escriure és un acte molt solitari i si no et relaciones amb la gent et pots anar tornant una mica salvatget, tancat al teu món.

¿Estan motivats els alumnes amb la lectura? ¿Ha notat una progressiva pèrdua d’interès?
Sempre he impartit classes al batxillerat nocturn, que és gairebé ensenyament per a adults. És evident que en els últims anys les humanitats, el que abans en dèiem lletres, s’han desprestigiat. Ha baixat el nivell en comparació de 25 i 30 anys enrere, quan vaig començar a fer classe.

¿I a què atribueix el desprestigi? ¿Als nous plans educatius o a la pèrdua d’interès?
Suposo que a Europa és un fenomen global. Per exemple, pel gran auge del món audiovisual. En un diari les pàgines dedicades a la literatura, en comparació de la música moderna, el cinema i la televisió, cada vegada són més reduïdes. I ja no diguem en comparació dels esports! A mi em sembla que aquesta idea que una imatge val més que mil paraules ens l’hem arribat a creure i és molt negativa. Una imatge pot ser més impactant, però el que pots fer amb mil paraules no té res a veure. Si només pintéssim encara estaríem a les cavernes. Però ens ho hem cregut.

¿Ens hem tornat ganduls a l’hora d’imaginar els personatges?
Sí, suposo que és més còmode veure’ls en imatges. Llegir sempre suposa un esforç, et fa pensar més, i reflexionar.

¿Quines lectures recomanava als alumnes?
Al batxillerat estan bastant reglades i ja hi ha les obres triades. A mi em sembla que la tria no sempre ha estat l’encertada, ja que ha estat excessivament exigent, sobretot anys enrere. Es feia des de la universitat i no eren lectures atractives. Últimament ha anat canviant. Personalment, ¿què recomanava? Has de veure com reacciona el grup, i individualment. Llegir és una qüestió afectiva, intuïtiva...
Jo els recomanava que anessin a una biblioteca i llegissin unes deu pàgines dels llibres abans d’agafar-los. Ho feia amb les meves filles i funcionava. Qui escriu literatura infantil i juvenil ha d’atrapar el lector en les primeres pàgines: amb emocions, sorpresa, por... Fins i tot a la primera pàgina.

El jurat del premi Carlemany per al foment de la lectura està format per joves d’entre 14 i 16 anys, ¿què li sembla?
Vaig participar en la selecció prèvia de les novel·les que van llegir els joves del jurat. Em sembla que està molt bé perquè se’ls dóna una responsabilitat i poden fer de jurat, quan habitualment estan acostumats a ser jutjats!  Ho trobo imaginatiu perquè els joves se senten responsables i aprenen a valorar l’esforç que suposa escriure.

¿La seva filla predilecta és Què farem, què direm? o és com aquella cançó que el públic sempre demana i de què el cantant està profundament avorrit?
Si ja suma més de trenta edicions! És un llibre que continua viu i cada any se’n fa una o dues edicions. En aquesta època tot passa molt de pressa, publiques un llibre per Sant Jordi i l’any següent és com si ha­gués desaparegut. En canvi, aquesta novel·la juvenil suma 21 anys i continua agradant. És una lectura captiva.

¿La novel·la Les senyoretes de Lourdes és l’exemple de “millor que es parli d’un encara que sigui malament”? A alguns sectors catòlics no va agradar gaire... ¿És la millor publicitat que se li pot fer a un llibre?
Desgraciadament sí. Perquè un llibre, per si sol, no ven. Si no hi ha alguna cosa afegida que no té res a veure amb la literatura, per exemple sortir a la televisió, publicar columnes al diari... Si no ets mediàtic ni passa res, encara que sigui negatiu...
En aquest cas només va ser el rector de Tremp, però vaig rebre felicitacions de sectors catòlics i alguna revista parroquial em va demanar un article sobre la novel·la. Se’n va fer bastant ressò, però no crec que fes vendre molts més llibres.

A la seva obra el Pirineu sempre és present. ¿El Pirineu podria ser un gènere literari?
No, és un ambient en què em trobo còmode. Abans no s’havien ambientat gaires històries al Pirineu –a l’occidental, em refereixo–. Literàriament no va existir fins als anys 60 i 70 del segle XX. S’hi han afegit escriptors fills d’aquí, ja no són viatgers de pas. I avui un llibre ambientat als Pirineus té un valor afegit.
Però això no hi hauria de tenir res a veure, perquè pots acabar fent literatura de fulletó turístic. Una novel·la ha de ser tan bona ambientada en una granja de porcs de la Noguera com a la vall del Romadriu. En canvi, de vegades hi ha la idea que si està ambientada a les valls i als cims les històries i els personatges són millors, i no té res a veure el nivell literari i la història en si el lloc és bonic.

Vostè assessora la sèrie Gran Nord, de TV3. ¿En la llengua? ¿Què li sembla?
En la llengua no, se n’encarrega la Universitat de Lleida. Malgrat algunes crítiques, que sempre n’hi haurà, penso que se’n surten bé des del punt de vista lingüístic perquè es parla un català occidental, estàndard, amb alguns trets pallaresos. La llengua no s’ha de notar gaire en la història si no pots forçar massa els actors. A mi em sembla que la qüestió lingüística s’ha solucionat força bé.
He assessorat en el contingut –no en el guió–, però sí en aspectes de la mitologia pallaresa que ja aniran sortint, com determinades creences que no són arqueològiques, passades, sinó que encara tenen sentit per al ciutadà d’arreu. No és una sèrie pallaresa, és la creació d’un món diferent de l’urbà, com seria Andorra, una vall amb uns privilegis propis. Gran Nord també és Andorra, i la vall d’Aran, les valls d’Àneu... Ni ridiculitza ni és un món salvatge. És una comunitat diferent.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte