Arrenca la 4a edició d’una de les propostes més singulars del nostre panorama escènic, amb una dotzena d’espectacles, una trentena de pallasses i una oberta vocació de gènere: ells són aquí testimonials, mers ‘partenaires’. La catalana n’ha sigut la ideòloga des de la primera edició, el 2001, i sosté que encara és necessari per ‘visibililtzar’ les artistes. Aquesta nit, gran gala inaugural al Comunal, i després, nit golfa a La Fada.

El format d’aquesta edició creix respecte al de les edicions precedents, però queda lluny de l’original. Satisfeta o resignada?
La nostàlgia d’aquell primer festival hi és, potser és l’edat o potser és que va ser realment una cosa titànica. Hi ha la voluntat, hi ha les ganes, però no és el que va ser. Tampoc m’hi resigno, vull creure que podem créixer encara més.

Quin és el llistó: tornar a aquell format monumental amb desenes d’artistes, centenars d’espectadors, tallers, xerrades, fòrum, circuit alternatiu...?
Ha de ser l’ideal, el somni. Però tots som conscients que són altres temps i que afortunadament ara mateix hi ha moltíssims festivals de pallasses arreu del món. A principis del 2000 el d’Andorra era l’únic, i era precisament això el que el feia necessari i imprescindible, el que justificava i explicava les magnituds que va arribar a tenir. Que ens hagin copiat està molt bé, avui deuen ser una trentena, i el que ens està dient és que era una molt bona idea.

Què ens fa diferents?
El d’Andorra és el de referència entre els festivals de gènere. Això és així. Aquesta és la singularitat, que podem explotar apostant per l’excel·lència, portant pallasses que costa de veure al circuit. Una altra via podria ser focalitzar-nos a donar una primera oportunitat a pallasses amb molt poques hores de nas. Per a mi és una prioritat, el sento com un projecte meu, i per això he dit que no a dirigir altres festivals.

Quins?
El de Cornellà, per exemple, que és el més veterà entre els que es convoquen a Catalunya. Vaig dir que no perquè el que vull dirigir és el d’Andorra.

No es veu dirigint un festival que no fos de gènere?
Soc un animal d’escenari. El que m’agrada és actuar, dirigir festivals no és el meu objectiu, i el cuquet el tinc molt ben cobert amb el d’Andorra, que és exactament el que volia fer.

Una pallassa, avui, continua en inferioritat respecte dels col·legues masculins?
Els festivals de gènere el que fan és aportar visibilitat. Hem posat el dit a la nafra, hem suscitat la pregunta: on són les pallasses? On són les dramaturgues? S’està avançant cap a la paritat en les programacions. Això és un fet. Però a la vegada, si hi apropes la lupa, comprovaràs  que els caixets de les pallasses sempre són més baixos, els horaris no són els millors. Pallasses n’hi ha cada vegada més, però encara no tenen les mateixes oportunitats ni les mateixes condicions. 

Parla per experiència personal?
El que et puc dir és que com a pallasses se’ns demana de ser absolutament excepcionals. Un pallasso no cal que demostri contínuament aquesta excel·lència.

I més que un festival de gènere, no seria més oportú i exemplar un festival paritari, amb el 50% de programació masculina i l’altre 50%, femenina?
L’ideal és que festivals com el nostre no haguessin d’existir. I tan de bo això sigui així algun dia. Però aquest dia encara no ha arribat. Dit això, a Andorra sempre hem convidat pallassos, si treballen amb una partenaire.

Pallassos consort, vaja.
Exactament. No és el moment encara. Mira els festivals d’humor que hi ha al món i comprovaràs que estem lluny de la paritat.  I atenció, que hi ha pallassos que s’enfaden amb els festivals de gènere. Està bé que sigui així, perquè s’adonen del que suposa estar exclòs. Crec que al final el que els fa ràbia és no ser pallasses, que és tot un privilegi. 

Insisteix en una comicitat femenina que neix de codis estrictament femenins. Sempre penso en Lorca o en fi, Shakespeare. Cal ser dona per escriure o interpretar un paper de dona?
Generalitzar no és òbviament just, n’hi ha que han sabut entrar dintre de l’univers femení, però són l’excepció. I quan parlem d’humor es complica una mica més encara perquè persisteixen estereotips en què caiem fins i tot nosaltres, les dones, quan pensem: què pot fer riure el públic? Aquest públic és inconscientment masculí. La pregunta és: què em fa riure a mi com a dona?  També et diré que la majoria dels directors dels meus espectacles han sigut homes i m’han entès perfectament. Vull dir, que no tot és blanc o negre. Però quan es parla d’humor i deixes el guionista sol, fàcilment cau en la trampa que la noia que fa riure sigui objecte del gag, i no subjecte, perquè és més fàcil.

Amb un exemple entendríem millor aquesta comicitat explotada des de la perspectiva masculina.
Tot el vodevil es basa en estereotips, en la dona com a objecte de l’humor. I alerta, que hi ha dones que et diran que els encanta fer-ho. La gran Mary Santpere, a qui tinc en un pedestal, li va treure tot el suc al fet de ser tan malgirbada, tan lletja i tan grossa. El que passa és que a més era una artistassa. Però si hagués sigut una dona guapíssima, segurament no hauria sigut còmica.

Una còmica, ha de ser lletjota? La prova del cotó serà el dia que hi hagi una còmica guapa, com vostè?
Sempre m’he negat a fer de lletja per fer riure. Una altra cosa és que soc un desastre i ho exploto. La pallassa no interpreta un personatge, sinó que aprofita tot el que és,  maca o lletja, prima o grassa, hàbil o matussera. 

Els pallassos tampoc és que siguin ‘guaperes’. I ser lleig també els ajuda a fer riure. 
Però n’hi ha, de guapos. Mentre que costa molt trobar una còmica guapa. Històricament moltes es vestien d’home, per fer de còmiques. La mateixa Santpere. Fins i tot Annie Fratellini.