Quan t’adones de la pila de llibres que voldries llegir, de les pel·lícules que t’agradaria veure o les cançons que t’agradaria escoltar, t’adones que el temps no tendeix al infinit. Per si no n’hi hagués prou, un bon dia algú et desperta el cuc dels podcasts i afegeixes una baula més en el conjunt dels propòsits que mai abastaràs.  Per molt estrafolària que sigui la teva afició,  trobaràs alguna publicació digital on se’n parli,  i  per descomptat algú capaç d’encaterinar-te amb la seva veu, els seus coneixements i la seva manera d’exposar la temàtica tractada.  

No fa massa dies, Radio Seu n’ha encetat un que resulta d’allò més prometedor, sobretot  per als lletraferits. Presentat per Laura Casanovas i per Roser Porta –que ja exerceix com a presentadora al no menys interessant Parlem d’Història, emès a Ràdio Nacional d’Andorra–  Tres a la llibreria és com un bri d’aire fresc.  La meva llista de properes lectures va augmentar de cop. I si amb això no n’hi hagués prou es van fer acompanyar de tota una especialista, la exprofessora de literatura i actual Síndica de Greuges municipal, Anna Martí. Com molt bé van apuntar les presentadores, antigues alumnes seves que havien optat per estudiar filologia gràcies a la convidada, haver gaudit de les seves classes es pot considerar tot un privilegi.  I més avui que el temps t’ha ofert una certa perspectiva. Entre moltes reflexions al voltant del acte de llegir, els llibres i la literatura, Martí gosà desmitificar una patum de la literatura com  ara l’Ulisses. De fet, una de les preguntes que li van fer al final de l’entrevista és quin llibre li havia fet bola. I sense pensar-s’hi massa va assenyalar l’obra de Joyce, tot indicant que, malgrat que el llibre no li havia fet el pes, havia anat a Dublín per reviure els esdeveniments de la novel·la, com ja és tradició a la capital irlandesa.  

La pregunta, però també la resposta, em van quedar fixats. De seguida en vaig entendre l’encert ja que massa sovint fa vergonya assenyalar amb el dit segons quins llibres, segons quins autors. De fet, resulta alliberador poder-ho fer i comprovar que no est l’únic, que no ets tan estrany.   Vaig arribar a la conclusió que, en el meu cas, no n’era només un, si no que en podia triar un parell i fins i tot més. 

Potser el que més em va desenganyar va ser El capital, de Marx. En avorrir-me de mala manera vaig pensar que potser seria capaç de llegir-lo quan aconseguís unes melenes i unes barbes com l’autor. Com poden comprovar a la fotografia que acompanya aquestes línies, no és fàcil que me’n surti.

Tampoc puc oblidar-me de la Crítica de la raó pura, de Kant. Un filòsof amb fama d’endreçat i puntual, fins al punt de que s’explica l’anècdota que a Koningsber, on vivia, els seus conciutadans esperaven que sortís a passejar per posar en hora el seu rellotge. En el meu cas era començar a llegir el seu llibre i arribar-me, puntual, la son. 

Imagino que, per no deixar un mal regust de boca a l’entrevistada, i més endavant a dues persones conegudes de la Seu, també se’ls hi demanava  quin era el llibre sense el qual no podria viure.  Com que no vull malbaratar la feina de les locutores, i els voldria fer venir ganes de que les escoltessin, els deixo amb la incògnita. Només puc apuntar que, en el meu cas, no dubtaria en escollir El mon i els seus dimonis, de Carl Sagan. Un llibre que com tot el que ens envolta i  nosaltres mateixos, està fet amb la pols dels estels.