A vostès què els importa, oi? Però igualment els ho explicaré. Em vaig passar bona part de divendres buscant el recull de glossaris de Fontbernat –un centenar entre els milers, molts milers que va escriure per a Sud Ràdio– que Editorial Andorra va publicar fa un decenni per portar-se’l a Sergi Mas. N’havia parlat amb especial devoció dies enrere en aquestes pàgines i li volia obsequiar aquest llibret sensacional, quasi una relíquia, estupendament editat, tapa dura inclosa. I vostès ja deuen saber que de vegades quan li fas un obsequi a una persona que estimes en realitat te l’estàs fent a tu mateix. Pur egoisme.

L’exemplar va aparèixer a La Trenca, no podia ser a cap altre lloc, entre els fons heretats de La Puça. El meu amic Toni me’l va localitzar i servir amb la diligència habitual, i amb el meu flamant llibre sota el braç em vaig plantar a cal Sergi, a la plaça de la Germandat. Com que de vegades el diablo va y se pone de tu parte –ho diu Sabina, no jo, que consti– va resultar que era el dia que feia 93 anys. 93! Mare meva.  Comprendran que la coincidència em va fer doblement feliç. No hi cabia millor auguri per començar la tarda. 

No sé si vostès saben el que és passar una estona –que mai és curta ni monòtona ni ordinària– amb Sergi Mas. Per si de cas, els explicaré la meva de divendres. No era el primer regal del dia, ni tan sols el primer llibre. Estava entusiasmat amb l’exemplar de Pau de Gósol –estic veient com se li hauran posat els ulls al meu amic Iñaki– amb què algú se m’havia avançat, i que tenia obert a la taula del taller. Va ser l’ocasió de recordar una estupenda teoria que ell sempre ha defensat, i que ve a dir que la revolució cubista de Picasso neix de la impressió que li van causar dues pagesetes andorranes, filles de cal Molines de Sant Julià, que havien anat a servir a Gósol. Picasso se’n devia enamorar d’una, platònicament o més probablement no, i d’aquí que les senyoretes d’Avinyó tinguin una curiosa retirada a les nostres talles romàniques, amb la Verge de Meritxell en lloc destacadíssim. Que d’altra banda són el viu retrat d’una pagesa andosina.

Ara penso que potser li he esguerrat l’article que en vol escriure un dia d’aquests, però era perquè vegin la mena de senders per on et pot portar una tarda de divendres a cal Sergi. N’hi ha més, i tant o més curiosos. Com el del sicari d’Al Capone que en certa ocasió, quan feia poc que s’havia instal·lat a cal Duró d’Aixovall, se li va plantar a la botiga-taller que acabava d’obrir a ca l’Alionó, al carrer de la Vall i just davant de l’hotel Mirador. L’home, diu, li va demanar si podria tallar-li un elefant, i és clar que podia, com no havia de poder tallar un elefant qui ha tallat desenes de marededeus romàniques: “Sospito que era una excusa per plantar-se cada matí al taller i fer petar la xerrada”. I tant que la van petar. L’home es va presentar com un antic assalariat d’Al Capone, i va resultar que havia estat a Andorra vint anys abans, quan va escapar dels EUA abans que no l’enxampessin i buscava a Europa un lloc on refugiar-se. Ves a saber per què, li va semblar que el trobaria a Andorra –potser havia sentit a parlar de Borís Skossyreff, el primer i més gran dels nostres quimèrics– i cap aquí que va venir. Amb la mala fortuna que cert dia, a l’hora de pagar en una botiga, li va donar al rústic andosí un duro... fals. En fi, que l’home va acabar al calabós de Casa de la Vall, i que s’hi va passar una setmana, abans que no el posessin de potetes Runer enllà. “És l’única vegada que m’han ficat a la presó per pagar amb diners fals!” 

Aquesta història, explicada com només ell la sap explicar, formarà part de Tafetans –no pel teixit de seda, sinó pels encenalls que queden després de treballar la fusta amb el ribot– que és com ha titulat el pròxim recull de relats. Serà, diu, una mena de continuació de Cassigalls, i ja és a ca l’editor. Però el més formidable de tot no és l’energia creativa de Sergi Mas, no. El més formidable del cas és que hi va haver un gàngster de veritat, Alex Abraham Sikorski, sicari de Dillinger, que a finals del 1937 es va plantar a Bourgmadame amb la saludable intenció d’establir-se a Andorra, i que a canvi de tan alt privilegi va oferir a la promesa d’erigir-hi un sanatori. Les autoritats li van clavar al passaport un expeditiu “No admittance”.

Ho explica una crònica publicada el 17 de gener del 1938 a la revista Time, que és com si ho digués la bíblia, i no costa gaire lligar caps i veure en aquest tal Sikorski –com el dels helicòpters, sí– el misteriós gàngster de Sergi Mas. És clar que en altres diaris de l’època –Le Petit Parisien, Le Soir, The New York Times, fins i tota la revista Destino– hi ha referències a un altre Sycowski, Sykowsky o Sykow, esbirro de Capone, i no de Dillinger –total, què més dona– que al gener del 1938 buscava urgentment refugi entre el sud de França i el nord d’Espanya, de nou amb parada a Bourgmadame per provar sort.

Com els havia advertit, una tarda amb Sergi Mas no és qualsevol tarda. I això que no vam parlar ni del viatge apòcrif de Hemingway a les nostres Valls Neutres, ni de l’espectre de Hitler que segons alguns es passeja per Casa de la Vall, ni tan sols del monumental llibre del pa en què treballa des de fa decennis, que recollirà en tres centenars de làmines la història i la geografia d’aquest aliment mil·lenari i que per fi dona per acabat.

És portentós.