Per què crec en el jazz? Perquè crec en tot allò que representa.
Quan la Unesco va proclamar el 30 d’abril com a Dia Internacional del Jazz, l’any 2011, no ho va fer només per reconèixer un gènere musical. Ho va fer perquè entenia el jazz com un llenguatge universal capaç de fomentar el diàleg entre cultures, promoure la llibertat d’expressió i reforçar valors compartits com la pau, la solidaritat i el respecte mutu.
A Escaldes-Engordany aquesta manera d’entendre el jazz no ens és aliena. El Festival de Jazz va néixer l’any 1985, després de l’èxit d’un concert memorable de Ray Charles. Durant vint edicions, fins al 2005, va situar la nostra parròquia al mapa cultural i va convertir Escaldes-Engordany en un referent. L’excònsol major Josep Maria Beal ha recordat en diverses ocasions que aquell va ser un projecte valent, impulsat en una època en què les idees ambicioses trobaven espai per créixer gràcies al compromís col·lectiu. I el resultat va ser un èxit indiscutible.
Avui continuem sent una parròquia jove d’esperit, inquieta, pionera i oberta al món. Una parròquia que continua entenent la cultura com una eina de dinamisme, d’innovació i de cohesió social. Per això el jazz hi continua tenint tot el sentit.
Però la pregunta és inevitable: aquells objectius continuen sent vigents avui? Té sentit, l’any 2026, continuar defensant els valors que inspiraven el Festival de Jazz i que, anys més tard, la Unesco va voler reivindicar?
Jo estic convençut que sí.
Després de cinc anys de recuperació del festival, crec que la ciutadania ha tornat a fer seu aquest projecte. Potser ja no és exactament el mateix festival que molts recorden dels anys vuitanta i noranta. Avui és més plural, més divers i més obert a nous estils, nous públics i noves activitats. Però conserva intacta la seva essència: utilitzar la música com un espai de trobada.
Vivim temps complexos. L’habitatge, el cost de la vida, les dificultats quotidianes i una societat cada vegada més polaritzada ens plantegen reptes importants. Evidentment, un festival de música no resoldrà aquests problemes. Però sí que pot recordar-nos que existeixen altres maneres de relacionar-nos: escoltant-nos, dialogant, compartint espais comuns i entenent la diversitat com una riquesa i no com una amenaça.
Aquesta és, al meu entendre, la gran aportació del jazz. Una música nascuda de la llibertat i de la improvisació que ens ensenya que veus diferents poden conviure, complementar-se i crear alguna cosa millor quan s’escolten les unes a les altres.
Pot semblar una aportació petita. Però, en moments com els actuals, crec sincerament que tot suma.
Bon Festival de Jazz 2026!
