Mai no sabrem per què Antoni Puig (1721-1805) va titular Manual Digest de les Valls Neutres de Andorra el manuscrit del 1797 que és, sense cap mena de dubte, una versió corregida i augmentada del seu Politar. Qui no en té cap dubte que estem parlant d'un Politar –el tercer després del canònic, el del 1763, i de l'esborrany recuperat el 1976, tots dos avui a l'Arxiu– és Francesc Rodríguez, l'autor de la primera aproximació historiogràfica al volum, a instàncies del Consell General i que ja és a les llibreries. Ell opina, perquè aquí no hi ha certeses, que el bon mossèn va voler retre així homenatge a Antoni Fiter i Rossell, el pare del Manual Digest que el Politar copia gairebé literalment amb alguns retocs més aviat cosmètics. Que potser tenia la mala consciència d'haver-se'l apropiat i que en el nou Politar, redactat 33 anys després de l'original, volia que quedés clara la paternitat primigènia.

Però si una cosa va quedar clara ahir de la monografia és que, tot i el títol, estem davant d'un nou Politar. Una relíquia que s'ha passat dos segles llargs perduda i que va ressuscitar en dos temps: primer, el 2008, quan Alcobé el va localitzar de carambola al cap de casa de cal Regí de Prats, on la família l'havia conservat durant tot aquest temps. Segon, el març passat, quan el mateix Alcobé, en un rampell de generositat que tots els que estimem el llibre valorarem en la seva justa mesura, va cedir-lo al Consell General amb tres condicions: que el restaurés per garantir-ne la conservació; que el digitalitzés per posar-lo a l'abast de qualsevol diletant, i que promogués un estudi per explicar-ne l'origen i la història. Tot això s'ha fet en temps rècord i aquesta operació de recuperació del patrimoni històric culminava ahir amb la publicació de El Manual Digest de mossèn Antoni Puig –que en realitat no és un Manual Digest sinó un Politar, recordin.

Rodríguez hi dona resposta als dubtes que el llibre va suscitar des del primer moment: per què i a instàncies de qui es va embarcar en una nova versió 33 anys després, quasi al final de la seva vida? Es tracta d'una simple còpia, o d'una nova versió amb entitat pròpia? I la més enigmàtica potser de totes: per què es va conservar precisament a cal Regí? L'única certesa que n'ha pogut escatir és que Antoni Puig es va basar en l'esborrany del primer Politar, que conservava a casa –cal Busquets d'Escaldes, especula– i que al segle XIX va desaparèixer per ressuscitar el 1975 també contra pronòstic a París. Més enllà d'això, apel·la als vincles familiars de mossèn Antoni, amb un nebot, Macià Puig, membre del Consell, i una neboda, Francesca Puig, casada amb un hereu de cal Regí, Pere Casal, que també havia exercit càrrecs polítics. I a la conjuntura política del moment: els revolucionaris francesos que es negaven a rebre la quèstia i els dos anys de seu vacant, entre el 1795 i el 1797, que van seguir la mort de bisbe Josep de Boltas.

Molt probablement aquest entorn familiar fortament polititzat, diu Rodríguez, el van incitar a versionar el Politar, i quan s'hi va posar l'home i es va animant fins a convertir-lo si no en un llibre nou, sí en un volum significativament diferent: entre els afegits, tres il·lustracions –Santa Maria d'Urgell, la Mare de Déu de Meritxell i els tres bisbes sants, Just, Ot i Ermengol– i un mapa, el primer aixecat per un fill de les Valls Neutres i que, sosté Rodríguez, no és altre que l'esbós del que el 1788 li va enviar a Francisco de Zamora i que avui es conserva a Madrid. Tampoc es pot sostreure a la temptació de carregar contra els revolucionaris francesos –"impios", els diu– i exalçar el paper dels bisbes d'Urgell, especialment dels tres que s'havien succeït des de la publicació del primer Politar, el 1763.

Amb la monografia conclou una primera i intensa etapa. Però queda feina per fer, diu Rodríguez: assenyaladament, una edició crítica que compari els tres Politars sortits de la mà de mossèn Antoni que han arribat fins a nosaltres –ell sospita que hi podria haver un altre esborrany perdut– i els Digest, el de l'Armari de les Set Claus i la minuta que se'n va conservar a Casa Rossell –tots dos avui també a l'Arxiu Nacional. Així que a aquesta feliç història encara no li podem posar la paraula Fi. El millor de tot és que només han de punxar a l'Arxiu en línia per consultar el que el bon mossèn ens va deixar dit el 1797. Si volen un consell, comencin pel mapa.