Fem la prova: a veure quin lector audaç (i memoriós) és capaç de dir el nom d’un dels últims guanyadors dels Premis Internacionals Ramon Llull. D’un tan sols, perquè n’hi va haver quatre: un de Catalanística i diversitat lingüística, un altre de promoció internacional de la creació catalana, i dos de traducció (a la millor del curs i a la trajectòria). Ens hi jugaríem un peix, per no dir dos, que ni un sol lector haurà sigut capaç d’una proesa d’aquesta naturalesa. Naturalment, la prova no té cap valor absolut, i la podríem fer extensiva a la majoria dels premis que es convoquen a casa nostra (i a fora) en l’àmbit de les lletres: qui recorda l’últim premi Carlemany, per no dir el de fa tres cursos? El Fiter i Rossell potser sí, perquè va ser per a la nostra Cristina Canut. Se’l va endur amb Aleteig, que es va publicar setmanes enrere davant d’una total, absoluta indiferència, començant pel ministeri de Cultura, que és qui el dota amb 10.000 generosos euros. Ni tan sols nosaltres n’hem fet ressenya, i ens comprometem a resoldre de forma immediata aquesta taca a l’expedient de la secció. Però, i el Fiter i Rossell del 2022? 
Però no ens desviem: parlàvem dels Premis Internacionals Ramon Llull, de nom fastuós i que, malgrat les bones intencions de Teresa Colom, que la presideix des del 2022, s’han convertit en l’única activitat visible i positiva de la Fundació Ramon Llull. La pregunta és pertinent perquè just ahir es van publicar les bases de la pròxima edició dels guardons, que reparteixen en conjunt 20.000 euros, i que generen una altra pregunta que sembla òbvia: quin interès tenen per a Andorra i per als creadors del nostre país uns guardons que, en el cas del de Catalanística, distingeixen exactament la trajectòria “d’una persona de fora de l’àmbit lingüístic català que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana”, o bé l’aportació “d’una persona que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat” [sic]? La resposta oficial tindrà probablement a veure amb la diplomàcia cultural que tant li agradava dir a l’exministra Riva, o amb la “projecció i consolidació de la imatge d’Andorra vinculada a la cultura i el patrimoni”, com deia la seva antecessora. La realitat és que es tracta d’uns premis gairebé clandestins, que només interessen els que els guanyen i que distingeixen persones de qui mai havíem sentit a parlar i de qui mai més tornarem a sentir parlar: venen, reben el trofeu, recullen el xec i marxen. Si de veritat volem fomentar la traducció, autèntic sostre de vidre dels nostres creadors, per què no destinar la bossa dels premis a incrementar els ajuts directes, avui gairebé testimonials?
[Per cert, els guanyadors de l’última edició van ser els traductors Álex Sanjosé i Nina Avrova, el crític Dominic Keown i el programador Josef Kardos].