Segona entrega de la sèrie Per què serveix...?, després de la que l’altre dia li vam dedicar a la Fundació Ramon Llull. Una altra cosa és que un article amb aquest títol serveix realment per a res. Però no ens desviem i al liu. Ahir tocava Retorn a Douglas Row, la novel·la amb ecos de Waugh (Retorno a Brideshead) i Forster (Regrreso a Howard’s End) amb què la catalana Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959) es va endur l’última edició del premi Carlemany per al foment de la lectura. Un relat prometedor, el dol que l’Alícia, una noia de 15 anys que ha perdut els pares i el germà en un accident d’aviació, vol tancar tornant al cap de quatre anys a la casa de la seva mare, a Inverness, on passava els estius i que no ha trepitjat des de la tragèdia. Bé. I encara més que hi hagi una llibreria de llibres de segona mà, la Leaky’s, en una antiga església dessacralitzada i on la caiguda d’un llamp la nit del solstici d’hivern provoca fenòmens curiosos, com ara que el Quixot en persona surti del llibre i es posi a passejar per Inverness la seva hidalga figura.
La pregunta que ens atrevim a formular: fomenta realment la lectura, la novel·la juvenil? La mateixa Pou assajava ahir una resposta ben assenyada: “Llegir requereix cert esforç i és normal per tant que d’entrada costi. La lectura és una malaltia que s’encomana a través de l’entusiasme de qui recomana el llibre. El millor màrqueting és el boca-orella”. Sona sensat. I en una mateixa família pot passar que un germà no hagi obert mai un llibre a la vida i l’altre se’ls cruspeixi de dos en dos, havent viscut tots dos sota les mateixes influències. Fins no fa tant, el cànon juvenil  estava format per títols majors de la literatura universal, posem que parlo de Tom Sawyer, de El último mohicano, de Beau Geste, de Las cuatro plumas, de Rebelión a bordo, de Mujercitas, de Els turons de Watership... i de El tercer origen. Ara cal escriure novel·les concebudes especialment per a adolescents, com si un cervell de 15 anys no fos capaç de digerir una trama complexa, amb totes les proteïnes, amb totes les vitamines i, en fi amb tota la substància. La lectura, com diu Pou, és un vici que s’encomana sol i que com totes les passions genuïnes no entén de raons. No es llegeix per ser més crític, per ser més savi, per ser més no-sè-què. Un llegeix perquè no ho pot evitar, perquè sí, perquè no concep la vida sense un llibre a les mans. Si cal explicar això, malament. Ho entendràs si formes part d’aquesta secta. I si no, no passa res: es pot ser molt, però molt feliç sense llegir. I no cal fustigar-se ni donar la tabarra redemptora.