L’episodi va tenir lloc el 2009 al dolmen de Pedra Arca, a la localitat barcelonina de Vilalba Sasserra, i perquè l’explica Jordi Casamajor, que és cert que té una tirada per a la cosa tel·lúrica però que mai prescindeix de la lògica racional. De qualsevol altre costaria molt de creure. El cas és que l’havien cridat uns investigadors amics seus, interessats com ell pels megàlits i que defensaven –i defensen– una pintoresca hipòtesi: segons ells, els humans de fa dos, tres i quatre mil·lennis buscaven llocs especials per erigir les seves tombes i els seus santuaris, deixar-hi els seus gravats i aixecar els seus dòlmens i menhirs, i aquesta singularitat tenia a veure amb forces tel·lúriques d’origen magnètic emanades de la terra. Així que van contactar amb un saurí, individus dotats d’una sensibilitat exacerbada que els permet detectar aquestes forces mitjançant pèndols i se’n van anar tots –inclòs el meu amic Jordi– cap al dolmen de Pedra Arca a comprovar la teoria. El saurí en qüestió utilitzava com a pèndol, diu, un vell rellotge de butxaca, i el que va passar a continuació ho explica així: “Es va fer el silenci i, oficiant com un veritable iniciat, l’aurí reaccionà a les forces tel·lúriques que es manifestaven a l’antic sepulcre. El rellotge va començar a donar voltes de forma violenta i no semblava que s’hagués d’aturar. El saurí va afirmar rotundament que aquell espai tenia una poderosa presència d’energia. El dolmen conté gravats rupestres sobre la coberta en forma de cassoleta, i just on hi ha els gravats les forces es mostraven més potents”.

Vostès se la poden creure o no, la història aquesta del saurí i el seu rellotge de butxaca de l’any de la picor que es torna boig quan el passegen sobre un conjunt megalític, però Casamajor ho relata sense ni un bri d’ironia i ell, que en té el cul pelat de veure petròglifs, no en té cap dubte. Aquesta és només una de les desenes i desenes d’anècdotes que esquitxen Consideracions sobre l’art rupestre i popular, el tercer volum que consagra a la dèria que l’ha tingut ocupat els últims tres decennis –els altres dos són Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya (amb David Gálvez, 2000) i Simbologia i pensament màgic al Pirineu (2024), i que no per casualitat presenta aquest vespre al Museu de la Moto de Canillo en la primera jornada de Un món de lletres. Escenari ideal per demanar-li una obvietat: què esperem per aplicar la hipòtesi del saurí a tots els monuments megalítics, inclòs el nostre Roc de les Bruixes?

Deixeu-me dir per començar que Consideracions... no és un inventari dels petròglifs que ha anat documentant els últims decennis i que des del 2023 cataloga per al ministeri de Cultura, sinó,  com ell mateix diu, impressions personals sobre el possible significat de l’art rupestre una vegada n’hem perdut les claus que ens permeten descodificar-lo. Amb dues premisses bàsiques: que ens trobem davant d’unes manifestacions que tenen a veure amb la màgia, la forma com l’home de fa tres o quatre mil·lennis interpretava certs fenòmens naturals per als quals no tenia explicació, i també l’espiritualitat, la transcendència i la divinitat, i de l’altre, que “explicar el símbol és matar-lo”. El símbol, com la poesia i com l’art en general, s’ha de sentir, d’intuir. Si no, malament. 

Consideracions... no és per tant un inventari ni un catàleg, però sí que és una fabulosa introducció simbòlica al món dels nostres avantpassats. Alguns de ben reculats, com els ibers que, posem entre els segles VI i II abans de Crist, van traçar a cert racó de Ger de Cerdanya, no li demanin on perquè no li diria ni a la seva mare, una inscripció dedicada a Uedal, la divinitat en forma de senglar que adorava aquell poble: “La màxima satisfacció personal fou tornar a invocar ben alt la divinitat senglar al cap de dos mil·lennis”. Es poden imaginar l’espectacle: el meu amic Jordi, braços enlaire com si fos un xaman, pronunciant la paraula sagrada, Urdalike, en aquell antic santuari iber.

Etimologies fantàstiques
Pel llibre hi circulen tota mena de gravats, amb especial atenció a les cassoletes, els més antics i els més habituals en el món megalític, i que ell interpreta com els exvots dels nostres padrins, marques votives que es representaven en un espai sagrat –abunden al Roc de els Bruixes, per exemple– per deixar constància d’una ofrena, favor o promesa: “Són les empremtes que han perviscut en el temps d’un conjunt d’actes i de ritus que es realitzaren al voltant d’una roca sacralitzada per alguna raó que desconeixem”. Hi ha també els sensacionals cavallers medievals que va descobrir a la muntanya de Rocafort, i un unnicus, l’infant de l’edat del ferro, probablement ibèric i armat amb espasa curta i petit escut documentat a les Devessades de Sornàs.

No es perdin l’enigma de l’estel de cinc puntes, “el símbol religiós més antic i autèntic dels nostres avantpassats, la icona més emblemàtica de la tradició pagana als Pirineus, equivalent al signe cristià de la creu”, ni els humils gravats fusiformes, probablement fruit de friccionar la pedra sagrada per extreure’n pols que conservava les propietats profilàctiques de la roca mare. N’hi ha també al roc de les Bruixes i són tan abundants a la Cerdanya que, a l’estil de les etimologies fantàstiques de Corominas, Casamajor proposa que el nom de ceretans o kerretanis “podria referir-se al poble dels quers o kers, adoradors i gravadors de pedres sagrades”. I com aquesta, a grapats. No és sensacional?