Res més lluny de la meva intenció que esmenar-li la plana al gran Woody, però què volen que els digui, odio la realitat, però resulta que és l’únic lloc on et pots cruspir un bon grapat de rosquilles de Sant Blai i quedar-te amb les ganes de menjar-ne un grapat més. Els ho dic perquè ja tinc a casa la meva caixeta de rosquilles, no em preguntin ara com ho he fet. I sospito que no soc l’únic. No crec que sobrevisquin més enllà del cap de setmana. De fet, l’esperança de vida d’una caixa a casa és aproximadament de 36 hores, ni una més. I això sent molt generós. Em poden dir golafre, jo soc d’aquells que pensa que la millor manera d’evitar la temptació és caure-hi de quatre potes.

En fi, que si no han tastat mai una d’aquestes rosquilles, el millor que poden fer és agafar un dia d’aquests el cotxe i plantar-se a Montblanc. Al número 55 del carrer Major hi trobaran la històrica pastisseria Andreu, antiga casa Adrogueret, el que donaria jo per un malnom com aquest. A molts de nosaltres ens les va descobrir el meu amic Iago, perquè van ser l’avi (Lluís) i el besoncle (Joan) els inventors d’aquesta coseta deliciosa a la qual li aniria com anell al dit l’anunci aquell de les natilles Danone: “¿A que no puedes comer solo una?” El cas és que una vegada les tastes, no ho pots deixar, i a l’any següent necessites la teva dosi de rosquilles. Per la via civil o per la criminal. Perquè només n’hi ha entre Sant Blai –el 3 de febrer, l’endemà de la Candelera– i Carnaval. I prou.

Els Andreu, quarta generació d’una pastisseria que va obrir les portes, atenció, el 1841, es van fixar en els seus veïns, que per la festa del sant, a qui tradicionalment s’invocava pel mal de gola, duien peces de menjar a beneir amb l’esperança que quan se les cruspissin els passaria el dolor. I van pensar: “I si en lloc d’un tros de carn, una dotzena d’ous o unes patates, l’hi portéssim un pastisset?” Era la immediata postguerra, acabaven d’agafar les regnes de la pastisseria, i se’ls va ocórrer tunejar les rosquilles de Reinosa, que aleshores vivien el seu quinze minuts de glòria. L’ingredient bàsic és el mateix, la pasta de full. El que canvia és que les rosquilles càntabres es fregeixen, i les de l’avi del meu amic Iago es couen al forn. I el secret, és clar, la fórmula secreta que no li trauran ni vostès ni jo, i que potser ni ell mateix sap: el bany d’almívar, amb una certa proporció de determinats licors. Quins? Aiii.

Dit així potser no els sembla gran cosa. Però creguin-me: quan les proves, saps el que deuen posar per picar al paradís. I la consistència, aquesta forma de desfer-se a la boca. Les rosquilles, en fi, formen part d’aquesta mena de cordó umbilical que uneix la pastisseria i el calendari catòlic, de les mones de Pasqua i els bunyols de Quaresma als torrons i els panellets. No podran cruspir-se’n només una, això ja els ho dic, però convé no abusar perquè estem parlant d’una bomba de sucre: tres o quatre, màxim, després de l’àpat, i regat amb una generosa dosi de... De què? Moscatell? Ratafia? “No confonguem el patriotisme amb el plaer, i deixa’t estar de ratafia: xerès, n’hi ha que el prefereixen sec, altres mèdium. I com a molt, vi de madeira o porto, però en la meva humil opinió el sherry és més noble”. Sort que Quim Torra no ho llegirà.

Resumint: la pròxima vegada que baixin a Cambrils, desviadeta i cap a Montblanc, on a més  trobaran els ecos del copríncep Joan Martí Alanis i del seu veguer, Francesc Badia. I que sigui abans de Carnaval. Ens ho agrairan tota la vida. Només per tastar-les ja val la pena haver nascut, odiïn o no la realitat.