Josep Ramonet Espar, de ca l’Armanté (Organyà), Josep Boix Betriu, de Juncàs (Peramola) i Josep Cirera Fàbrega, de cal Roger (Bellestar). Aquest són els tres protagonistes principals d’una de les xarxes d’evasió que van ajudar a sortir de la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Una xarxa que, com d’altres, té un dels vèrtexs a Andorra: amb 23 anys, el jove Cirera de cal Roger s’havia afincat a Escaldes per evitar el reclutament. La història la recupera Jordi Piferrer Deu i la publica el número VI de la revista Interpontes, que editen Salòria, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i l’Arxiu Comarcal, en col·laboració amb l’Institut Ramon Muntaner i el Consell Comarcal. Es presenta aquest vespre, a les vuit, a les instal·lacions de l’Arxiu.
Tornem, però, a l’article de Piferrer (per als qui no ho recordin: ell és qui va recuperar i dibuixar el periple de fugida d’Escribà de Balaguer) i a aquesta xarxa que tenia una de les puntes del triangle a Escaldes, en la persona de Josep Cirera, nascut el 1914 a cal Querol, de Sallent de Montanissell i fill de Ramon Cirera Llach, de cal Mestre de Bóixols, una casa de pagès situada a la muntanya, cap al nord, i habitada per altres membres de la família que també van ser guies durant la guerra. El 1938 va marxar del poble per instal·lar-se al Principat, formant part del gruix de gent que es movia entorn de l’hotel Palacín.
D’aquest Cirera, que va viure fins al 2010, explica Piferrer que encapçalava aquesta ruta, que entrava sempre a Andorra (o més aviat, sortia de l’Espanya en guerra) pel mas d’Alins. “Va ser una petita xarxa, molt local, que va funcionar entre el 1936 i el 1939”. Després, ell continuaria fent pujades i baixades, però ja no per transportar homes, sinó mercaderies, és a dir, per a fer contraban.
En realitat, puntualitza Piferrer, aquesta que descriu “no era pròpiament una xarxa d’evasió, sinó un conjunt d’amics i parents que volien ajudar a altres persones que estaven en situació de perill extrem”, una de tantes que a poc a poc van sorgint a la llum, de les que s’expliquen de boca a orella: “Sovint m’ho diuen, que recorden que son pare... El problema és que no hi ha documentació escrita”, apunta l’autor de l’article. Aquesta sí l’ha pogut documentar: el primer contacte era a Barcelona on vivia el Mateu Molleví Roca (1889-1955), de cal Mateu de Peramola, que estava connectat amb els seus germans i nebots que vivien a la població del sud de l’Alt Urgell. “Quan la gent de Peramola tenia tot el grup reunit a l’Espluga de les Vaques, el Josep Boix avisava al seu cunyat Josep Ramonet Espar, de ca l’Armanté, que es posava en contacte amb el guia Josep Cirera, que baixava d’Andorra per recollir el grup i portar-lo” cap allà.
“Molta, molta gent, unes vuit mil persones”, considera Piferrer, van fugir d’aquella contesa a través d’Andorra i cap al nord. Si més no, la que se’n té constància. La meitat, seguint el Segre; l’altra meitat, pel Llobregat i a través del Cadí. Calcula també en uns dos mil els fugitius que van ser empresonats o, en el pitjor dels casos, morts.