Pere descansa en pau

Anton Areny va morir la matinada del 31 de juliol del 1943. Tenia 56 anys, era l’hereu de cal Costa de Ransol, i de fet no va morir, sinó que el va matar d’un tret d’escopeta el seu germà, Pere, un home considerablement més jove, 29 anys, de qui el tribunal que el va jutjar afirma que tenia una mentalitat “bastant simple”. Probablement esquizofrènia, sabem avui. Corts no va tenir pietat i el 15 d’octubre, després d’una deliberació de dues hores, dues, el va condemnar a mort. Considerava provat que el mòbil del crim havia sigut l’herència que Pere temia perdre ara que Anton planejava casar-se. El 18 d’octubre tenia lloc la cèlebre lectura pública de la sentència, i immediatament després va ser passat per les armes, lligat a un pal i amb els ulls tapats, al cementiri vell de la capital.

 

Fins aquí els fets pelats del cas que Iñaki Rubio revisa a Morts, qui us ha mort?, barreja de crònica periodística i de ficció, de novel·la històrica, de true crime i de drama rural al més pur estil Faulkner, que va camí de la tercera edició i convertit ja en l’últim fenomen de la literatura andosina. Ahir el presentava al Fòrum FNAC, que reobria després d’un any i mig tancat per la pandèmia. La pregunta a aquestes altures era òbvia: per què es va aventurar Rubio en un cas que portava 75 anys tancat? La resposta cal buscar-la, diu, en les contradiccions “flagrants” que esquitxen les dues lacòniques pàgines de la sentència, d’altra banda l’únic document que se’n pot consultar fins que el 2049 es desconfini la resta de la documentació. La major de les quals la va desgranar Miquel Àngel Canturri en el torn d’intervencions: el tribunal va ser capaç de condemnar un home a qui acabava de reconèixer una mentalitat “bastant simple” i que sabia germà d’una dona, Àngela, que patia “debilitat mental” (i que després dels fets, sigui dit de passada, va ser ingressada al frenopàtic de les Corts, a Barcelona, on va passar la resta de la seva vida, fins que hi va morir, el 1980).

 

Doncs bé, ni una cosa ni l’altra van servir ni com a atenuant, molt menys com a eximent. Cosa que no el sorprèn, perquè la Justícia andorrana del 1943 era pràcticament medieval, sosté. I d’una Justícia medieval en va sortir una sentència “monstruosa”. I en deu saber una mica perquè és advocat de llarguíssima trajectòria, va conèixer als seus inicis com se les gastava aquella mena de Justícia predemocràtica i, en fi, Miquel Àngel és a més fill de Pere Canturri. Sí, l’home en qui Rubio encarna la dignitat que els va faltar a tots els seus conciutadans i que la va plasmar en un sol gest: presentar la dimissió quan el cap de policia els va dir, a ell i als seus cinc companys, que s’acabaven de convertir en piquet d’execució i que l’endemà haurien d’afusellar el fratricida. S’hi va negar per motius de consciència i també, diu avui Miquel Àngel, per “incompliment contractual”: “Ell no s’havia fet policia per matar un veí seu”.

 

El gest de Canturri contrasta amb la complicitat, per acció o més aviat per omissió, de tots els seus paisans, que no van alçar la veu per demanar clemència. Tan sols que un ho hagués fet, li haurien commutat la pena per la cadena perpètua, com havia passat el 1898 amb l’homicida escaldenc Pere Areny. Ni tan sols mossèn Lluís, l’arxirpreste de les Valls i segons Rubio l’únic personatge d’aquest drama a qui encara no ha aconseguit entendre perquè, havent-lo tractat amb humanitat els dos mesos i mig que Pere va estar tancat al calabós de Casa de la Vall, tampoc no va demanar clemència: “Tenia l’esperança que en l’últim moment, quan passés per Sant Esteve camí de la plaça, s’acollís a sagrat”. Era somiar truites.

 

Aquell “crim judicial” i el silenci mineral dels que podien haver-lo salvat va commocionar els nostres rebesavis, i un sentiment de culpa col·lectiva que explica, conclou, el mur de silenci rere el qual es va enterrar el cas durant els següents set decennis. Es tractava, diu Rubio, d’explicar l’altra cara del cas i de “rehumanitzar” les víctimes d’aquell drama, “començant per Pere, continuant per Anton i acabant per tots els que van tenir a veure amb la seva condemna i execució”. Llegeixin Morts, qui us ha mort? i comprovaran que se n’ha sortit. Pere descansa en pau. I nosaltres respirem.