Diari digital d'Andorra Bondia
L’església de Santa Coloma envoltada d’edificis de regust medievalitzant, a partir dels plànols de Martinell.
L’església de Santa Coloma envoltada d’edificis de regust medievalitzant, a partir dels plànols de Martinell.
Planta de l’eixample de Santa Coloma projectada per Martinell i que situava l’església al centre de la trama urbana.
Planta de l’eixample de Santa Coloma projectada per Martinell i que situava l’església al centre de la trama urbana.

Pere, ens han fet un xalet


Escrit per: 
A. Luengo / Fotomuntatge: E. Dilmé / Plànol: Arxiu Històric del COAC

Enric Dilmé plasma com hauria quedat Santa Coloma si s’haguessin seguit les directrius que va donar Cèsar Martinell, amb una trama urbana organitzada al voltant del temple. En repassa les intervencions en el patrimoni romànic als 60 i l’assenyala com el ‘culpable’ de la nostra visió de l’arquitectura medieval.

Ens queixem que l’església de Santa Coloma ha quedat irremeiablement contaminada per la proximitat de la carretera general, i de fet aquest va ser un dels arguments que dos decennis enrere van frustrar la candidatura del temple a patrimoni de la humanitat. Però la cosa podria haver acabat molt pitjor. Mirin si no el fotomuntatge elaborat per Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, a partir de la urbanització i eixample del poble de Santa Coloma projectada per l’arquitecte català Cèsar Martinell (Valls, 1888-Barcelona, 1973). Va ser el 1967, en la seva segona etapa andorrana, ara per compte del Consell General i que es va allargar des de principis del decenni fins a l’any abans de traspassar.

Martinell no parlava pròpiament d’entorns de protecció, sinó de l’“ambient del lloc”, diu Dilmé. El criteri general que donava era “conservar el paisatge i l’àrea al voltant del monument”, i proposava que les noves edificacions veïnes s’inspiressin en el “tipus andorrà modern”, i que adaptessin els procediments moderns “a la tradició”. L’única manera d’interpretar consignes tan genèriques és baixar al detall i comprovar com imaginava Santa Coloma urbanitzat. Com remarca Dilmé, Martinell “no hi proposa una zona no edificable al voltant de l’església sinó que la situa al centre de la trama urbana”. Conserva el recinte del temple –el cementiri antic per entendre’ns– i la plaça, i en genera una de nova, diu al darrere, i el campanar queda com a “fita urbana” en el punt on havien de convergir dos nous carrers visibles des de la carretera general. Queda clar, conclou Dilmé, “que Martinell distingeix entre les esglésies rurals al mig de la muntanya, com Sant Joan de Caselles i Sant Miquel d’Engolasters, on cal un perímetre lliure d’edificacions per preservar-ne l’ambient de lloc, i les esglésies urbanes, al mig del poble, on cal fer compatible el creixement del nucli antic amb el monument”.

Va ser, com dèiem, en la segona etapa andorrana de Martinell. La primera havia tingut lloc entre el 1933 i el 1935, quan convidat pels Amics de l’Art Vell es va concentrar a restaurar precisament Santa Coloma i també Sant Joan de Caselles. Torna al 1962, ara com a assessor de Patrimoni del Consell i amb la missió d’examinar els monuments i proposar quina era la intervenció que calia fer-hi. Dilmé en destaca que no va deixar cap església com a vestigi arqueològic –com s’ha fet a la Roureda de la Margineda per entendre’ns– i que es van reconstruir totes les enrunades (Sant Romà d’Auvinyà, Sant Martí de Nagol i Sant Romà dels Vilars) “amb la clara voluntat de tenir tot el patrimoni en un perfecte estat de revista perquè ja en aquell moment es buscaven atractius turístics, com més millor, i el romànic es venia sol”.

A Santa Coloma, per exemple, es van repicar els arrebossats de l’absis, va refer l’accés al cementiri –la porta que avui ens sembla que hi ha sigut tota la vida és seva– i va dissenyar un altar eliminat el 1974. Entre la vintena de monuments que va examinar personalment no hi figura Sant Vicenç d’Enclar, diu que per les dificultats d’accedir-hi a peu –Martinell tenia 74 anys quan comença la capanya andorrana– però insisteix que s’ha de reconstruir.

Martinell, conclou Dilmé, “va ser l’encarregat de revisar el llegat medieval andorrà, amb la inestimable ajuda de Pere Canturri. Era un arquitecte septuagenari, jubilat, conservador, creient i amb prestigi que casava amb el tarannà de la societat andorrana de l’època”. Respecte a la seva petja en els nostres monuments, diu que, “si calia, s’emmotllava a les demandes del promotor i se sumarà a la voluntat estatal de rescatar el llegat medieval, per molt poc que en quedés i per moltes modificacions que calgués eliminar. Calia recuperar l’essència romànica ja fos amb reconstruccions, transformacions o unificacions al gust del turista amb el repicat exterior”.

I ho va aconseguir fins al punt que és Martinell, diu, “qui conforma l’aspecte que tenen actualment” i de retruc, “la nostra idea del romànic”. Amb curiosos efectes col·laterals. La reconstrucció de Sant Romà d’Auvinyà, que van refer de dalt a baix, no va sortir tal com ell s’esperava. Quan va anar a comprovar el resultat final li va comentar a Canturri: “Pere, ens han fet un xalet”.

 

 

 

Pere
xalet
Dilmé
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic