Torna a la Riberaygua amb ‘Despertar’, sèrie d'aquarel·les amb què evoca  el retorn a la vida després de cinc setmanes en coma.

“No cal saltar com Fosbury per ser una persona. N’hi ha prou de  descargolar el tap d’una ampolla, a ser capaç de pentinar-te, cordar-te les sabates, posar-te el pantaló, dutxar-te, tallar un filet... No parlo de caminar, córrer, nedar o saltar, no. Sinó d’aquests milions de senzills gestos quotidians als quals no prestem normalment cap atenció.” Són exactament els gestos de què Perico Pastor (la Seu, 1953) es va veure privat quan a mitjans de novembre del 2020 va patir un infart que el va mantenir cinc setmanes, cinc, en coma en un llit de l’hospital de Sant Pau. Quan va despertar, diu, es trobava estranyament feliç –“No em vaig assabentar de res, ni de les tres pneumònies, ni de les maniobres de ressuscitació, ni que em van  obrir de dalt a baix”– però no podia moure un dit. El 4 de gener el van traslladar a l’Institut Guttmann i l’endemà de Reis va decidir que transformaria l’odissea personal de la rehabilitació en una sèrie d’aquarel·les. Són la setantena de vinyetes de Despertar, que fins al 8 de juliol penja a una galeria Riberaygua on havia desfilat en mitja dotzena d’ocasions –l’última, el 2010– i que reobre excepcionalment per a aquesta ocasió. Despertar és a la vegada crònica de la rehabilitació, que descriu en escenes quasi marcianes per a un observador, però que constitueixen la vida quotidiana d’un pacient –“que no malalt”– i homenatge a les persones que ho fan possible. 

La lliçó que extreu de l’infart, el coma i la rehabilitació aquest Perico que s’ha aprimat 24 quilos –“La dieta funciona, però no la recomano a ningú”– i que un any i mig després s’ha recuperat quasi completament, es va començar a gestar en la sèrie Bondia que enviava cada matí als 740 contactes del seu grup de WhatsApp durant el confinament: “El que importa, al final, són els lligams afectius”.

Ho comprovaran en una sèrie que toca un episodi potencialment dramàtic amb la joie de vivre marca de la casa. No direm que donen ganes d’anar a la Guttmann, però sí que li treu dramatisme i normalitza una situació que tenim molt més a la vora del que pensem. “Potser sí que, com diu el tango, el mundo fue y será una porquería. Però el món gira, i si tens sort de tornar a la llum t’adonaràs que no és un gira indiferent, sinó una roda d’afecte i d’amistat que t’ha tornat a la vida”. Paraula de Perico. Paraula de ressuscitat.