Periodisme o literatura?

Villaró recull a ‘Marcs incomparables’ la trentena de peces publicades des del 2006 a la revista ‘Cadí-Pedraforca’.

El periodista normalet, la classe de tropa d’aquest ofici en extinció, és perfectament conscient –perquè és el primer que senten quan trepitgen la facultat i ho comproven cada dia de la seva vida professional– que el que escriu avui demà servirà per embolicar l’entrepà de la nena. O ni això, perquè, qui embolica avui els entrepans amb paper de diari? Per això experimenta un legítim orgull quan algú del gremi –o rodalia– trenca el sostre de vidre i aconsegueix que els seus articles mereixin l’honor de ser reunits i publicats en aquesta cosa anomenada llibre.

Això és el que ha fet Albert Villaró amb Marcs incomparables, que recull la trentena de peces que va publicar a la secció Una mirada en el paisatge de la revista Cadí-Pedraforca, des del primeríssim número fins a la primavera del 2020, coincidint amb l’inici de la pandèmia, quan va tancar aquests quasi tres lustres de col·laboració.

D’acord que Villaró no és pròpiament un periodista, tot i que des dels primers 90, quan va debutar a la secció “Bot de pernes” del Segre, s’ha prodigat en diaris, revistes, fulletons, pamflets i tota mena de publicacions, periòdiques o no. De fet, potser no és ni tan sols un columnista. Com a mínim, diu, en el que feia al Cadí-Pedraforca. Les considera més aviat “peces”, “exercicis d’estil que pretenen anar més enllà de l’article informatiu més o menys funcional, que intenten reflectir una manera personal de veure el món”. Peces potser més pròximes al relat curt, quasi el microconte, per la vocació literària que destil·len: ”Els límits són imprecisos i no sempre te’n surts, és clar, però la voluntat hi és. Aquests articles, en fi, els posaria abans i amb una certa generositat a la posella de literatura de viatges que no a la de periodisme”.

És una manera de veure-ho. Una altra és que el periodisme, o més aviat el bon periodisme –el que passada la urgència del dia i amb la perspectiva del temps resisteix raonablement bé una segona lectura– és cosí germà de la literatura, que no de la ficció. I l’obligació del periodista és intentar-ho. Villaró ens n’ensenya el camí en aquestes i en les altres peces que ha anat publicant aquí, allà i a la competència els últims trenta anys: “No  me n’he cansat perquè realment m’agrada, em va bé per explicar-me coses, igual que escric novel·les per explicar el món, primer de tot a mi mateix. Els articles també m’ajuden a centrar reflexions, maneres de veure les coses, són un exercici, un entrenament literari, així ho concebo jo: desenvolupar o condensar una idea en un espai determinat, els 1.500 caràcters del diari o els 5.000 de la revista, té una part estrictament tècnica que després pots aplicar a qualsevol format”.

Temps afegit
Qui són els seus mestres? Qui tenia al cap quan s’hi va posar? Pla, Xammar, Gaziel? Potser Umbral? Doncs no ben bé. Les seves són referències de quilòmetre zero, com era probablement esperable tractant-se de Villaró: Pep Coll, Vidal Vidal, Andreu Loncà i la colla del Bot de pernes: “Aquell model va tenir una influència notable en mi.  Bevien de l’articulisme clàssic català i espero que se me n’hagi enganxat alguna cosa”.

La millor forma de comprovar-ho és (re)llegint aquests marcs, que als inicis pretenien ser una mena d’atles dels racons menys pintorescos, més hostils i menys acollidors del hinterland de Cadí-Pedraforca –la central tèrmica de Cercs, l’abocador de Benevarre, el forn d’Odelló, la duana de la Farga de Moles–, però que va acabar derivant en una mena d’autoretrat d’una certa manera de ser pirinenc. El concepte de pleta, que els nadius han explotat a compte dels barcelonins als quals espremen i a la vegada critiquen amb afició a la mínima oportunitat. Però posats a triar, ens quedem amb Möbius, una elegia els no-llocs amb ecos borgians, i amb El municipi perfecte, que –segur que s’ho han preguntat– no és altre que Sant Martí de Centelles, cas portentós i únic al planeta (com a mínim, diu, fins al 1940) d’un poble format per una sola casa on el cap de casa i pare de família era a la vegada el senyor alcalde.

Quan desapareguin diaris i revistes, i no falta gaire, deixaran de publicar-se i segurament d’escriure’s coses així. En pantalla desenganyin-se, no tenen el mateix gust. Així que aprofitin aquest temps de descompte.