Però pot un orgue sonar així?!

D’ençà que la imatge es va posar en moviment es va fer palès com de bé s’entendria amb la música, com ambdues anirien de la mà i es reforçarien –amb permís de la paraula, a voltes convertida en un tercer en discòrdia–. Com que inicialment faltaven els recursos tècnics, es va recórrer a la interpretació en directe. Orquestres en el millor dels casos, pianistes més habitualment. Cap broma, personatges de la talla immensa de Dimitri Xostakóvitx es van guanyar les garrofes durant un temps d’aquesta manera. Segurament  aprofitaria aquest bagatge, posteriorment, en escriure bandes sonores. No va tenir tanta fortuna en els encàrrecs, sovint pel·lis de pura propaganda soviètica, com Sergéi Prokofiev, que col·laboraria amb un monstre com Eisenstein a Octubre (1927). Tot això, és evident, ho podem trobar tots a sant Google. Amb aquest atac de pedanteria  només volíem recordar que en aquesta diguem-ne tradició enfonsa les arrels la proposta que dilluns al vespre protagonitzava l’organista francès David Cassan a l’església Sant Esteve, en el marc del festival Orgue&nd, improvisant sobre Sunrise (Albada), de F.W. Murnau, més conegut segurament per Nosferatu.
La interpretació de Cassan, ja ho avancem, va enlluernar el públic (nombrós, per cert, pel que és la mida del recinte i les obligades restriccions) que el va recompensar amb uns llargs i calorosos aplaudiments. “M’ha fet oblidar que estava tocant aquí” era el comentari d’algun dels assistents que generava l’immediat acord dels interlocutors. Cert. El francès va fusionar absolutament les imatges d’aquesta obra mestra del cinema mut (malaguanyada: es va estrenar el mateix any que El cantor de jazz, primer film sonor, i va passar desapercebuda, recordava Cassan en conversa amb el BonDia). 
Com explicar com va sonar l’orgue de Sant Esteve en mans de Cassan? Per començar, traguem-nos del cap qualsevol idea sobre la sonoritat d’església de l’instrument i pensem més aviat en una orquestra, des dels grans desplegaments dramàtics d’una terrible tempesta a la delicada onomatopeia d’una malèvola xiulada. També va subratllar els paisatges còmics. Quina música posarien a un porc senglar ebri? Però sobretot Cassan va expressar  amb mestria el paisatge interior dels protagonistes: el dubte i la por, la perfídia i el penediment, la pèrdua i la joia de l’amor recuperat. 
Dit això, algú es va quedar amb ganes d’escoltar més, algú vol explorar altres sonoritats, altres opcions, què ofereix l’instrument? Doncs tan aviat com aquest mateix vespre tenen una nova oportunitat. L’escenari canvia i es desplaça a l’església massanenca de Sant Iscle i Santa Victòria, que acollirà l’Accademia Hermans, amb la soprano Lucia Cortese i un recorregut per la tradició del motet a Itàlia, amb peces d’Scarlatti, entre d’altres. Ens hi animem?