Perquè és tabú i perquè fa cangueli

L’alturgellenca Roser Pubill presentarà el dia 13, a La Puça i amb la col·laboració d’Ester Nadal, ‘Una vegada un home i una dona van morir’. És coautora d’un llibre que examina del dret i del revés el trànsit aquell que ningú no vol esmentar però que espera a tothom inel·luctablement.

“És un tema molt tabú, del qual no parlem perquè fa cangueli, i això precisament és el que ens ha empès a tots tres a fer aquest llibre,” L’escriptora –havia signat Les bruixes es pentinen (Barcelona, Pòrtic, 2014) i el conte La bruixa Cadinella i el ball cerdà (la Seu d’Urgell, Edicions Salòria, 2017)– canvia radicalment de subjecte i s’endinsa, amb Núria García Caldés i Joan Soler, en un examen de l’ineludible trànsit final del dret i del revés en un volum, Un dia un home i una dona van morir, que edita Onix i que es presentarà a Andorra el pròxim dia 13 (a la llibreria La Puça, amb la complicitat de l’actriu i directora Ester Nadal per interpretar algun dels textos). El 25 també es presentarà a la capital alturgellenca.
 
    Calia endinsar-se en un tema que tothom defuig? “Sí, tots tres volíem abordar un tema tan poc de moda i que fa tanta por” i fer-ho des de diversos àmbits i disciplines: de la purament científica a la filosòfica, un repàs dels mites que l’han acompanyat i de la manera com l’art en general, i la literatura en particular, l’han abordat. Fins i tot hi ha forat per als refranys i dites populars. “Cadascun de nosaltres ha fet aportacions des del nostre àmbit i també des de les nostres vivències”.
 
    La mort està aquí plantejada sense embuts i per això inclou una mirada a les morts volgudes, voluntàries: el suïcidi, l’eutanàsia. També hi ha relats i vivències. Començant per l’experiència propera a la mort de l’artista Martí Ribas: “Jo vaig deixar escrit que de debò, de veres, em vaig morir; però aquí va intervenir la psicòloga, que ho va precisar: tu no et vas morir Martí, el que passa és que estaves en trànsit. Has estat 21 dies en coma induït.” Una experiència que recorda com un desmembrament del seu cos i posterior reunió, ajudat “no per un metge, sinó per un infermer passota”.

    Les pàgines del llibre recuperen mites i relats que han acompanyat la humanitat i que es remunten a èpoques tan remotes com els tres mil anys d’El Poema de Gilgamesh, plasmat en escriptura cuneïforme. També els de caràcter més popular, com la Vella dels set peus o “la Bacallanera, amb un nas de ganxo o d’apagallums i un mocador de cap, brandant un bacallà sec en una mà i una graella a l’altra”; i, recorden, a Mallorca, la Vella és sa Jaia Serrada, o la Sarraïna, i al Rosselló i la Cerdanya, la Patorra. Aquells noms i figures que serveixen per allò tan sa de riure’s fins i tot de les pors més fosques.

    Desfilen també per aquestes pàgines els rituals que han acompanyat el comiat i la visió més freda, realista i desproveïda de tota filosofia:  “els humans sempre ens morim a conseqüència d’un problema tècnic”.