Va passar el dissabte després de Meritxell: eren les dotze de la nit i no s’havia presentat ni un sol espectador. Toni Fernández, l’ànima de La Fada, va estar a punt, molt a punt de suspendre l’actuació de Damià Olivella, intèrpret català de llarg recorregut i que en els circuits de baix, diu, té un públic fidelíssim. Doncs es veu que aquí, no tant. Al final van comparèixer sis d’aquests fidels i hi va haver concert. Però el cert, diu Fernández, és que una cosa així no li havia passat mai en els vuit anys llargs d’existència de La Fada. És un símptoma dels temps, dels tres cursos dificilíssims que no acaben de remuntar: “Costa molt fer venir públic, i és frustrant aixecar cartells a priori interessantíssims, amb autèntiques bèsties de l’escenari com Diego Paqué i el mateix Olivella, i que et vingui mitja dotzena d’espectadors.”

Una dada: els primers anys hi havia concert els dijous, els divendres i els dissabtes, fins i tot algun dimecres; ara només el divendres i dissabte, i les perspectives –de seguida ho veuran– no són precisament optimistes. Resisteix per pura vocació, diu, “gràcies a l’ajuda d’amics i col·laboradors, i perquè tinc un llogater que té tota la paciència i tota la comprensió del món. Sense ells seria impossible”. Per no parlar de la competència deslleial que, diu, practiquen locals que també programen música en directe però que no estan registrats com a sales d’espectacles: “Com més siguem, millor; però sisplau, que les condicions siguin les mateixes per a tothom. En fi, que així es fa molt difícil tirar endavant.”

Tan difícil, que al gener decidirà si ho intenta de nou o tanca la paradeta i ho prova en una altra plaça més propícia. ¿Què hauria de passar, perquè s’ho repensés? “Doncs que vegi que hi ha ganes de directe. I tinc moltes expectatives posades en el concurs: un dels objectius és atreure-hi espectadors que no acostumen a venir, que vegin l’ambient especial que s’hi genera.” Se sorprèn encara Fernández, i això que ha tingut vuit anys per pair-ho –el 19 de gener en farà nou–, de la poca tirada dels músics del país a escoltar els seus congèneres: “Al cafè Libertad 8, un dels temples madrilenys de la cançó d’autor, la major part dels espectadors són altres músics. És una estupenda manera d’estar a l’aguait del que es fa, i d’aprendre dels altres. Això, aquí, és raríssim. De fet, a la major part dels músics del país només els veig el pèl quan toquen a La Fada...”

El concurs, a punt

El concurs, doncs. Que no és pròpiament o només de cançó d’autor –si per això entenem un senyor (o senyora) enganxat a una guitarra– sinó de música d’autor, on tenen cabuda –adverteix– tots els estils i, atenció, qualsevol llengua, cosa que el distingeix del Carles Sabater, tot i que s’ha previst el que Fernández en diu una “menció especial” per premiar el millor tema en català... si resulta que la cançó guanyadora és en una altra llengua.

Es tracta, diu, d’oferir un aparador a la gent que comença. Amb premi inclòs: la producció d’un EP amb cinc temes als estudis Rosazul de Barcelona –que gestiona Daniel Cros, un habitual de La Fada– més una bateria de concerts a La Fada, és clar, però també a Barcelona (Fizz) i a Madrid (La Fídula). Hi ha temps fins al 30 de setembre per presentar la maqueta –en format digital, i amb dos temes per barba–; les semifinals tindran lloc els dies 8 i 9 d’octubre, i la final, el 22. El jurat estarà format per dos músics (Oriol Vilella i El Sobrino del Diablo), el poeta Richard Imbernón, el crític Mario Gómez i la periodista Rosa Alberch. I l’altre objectiu, insisteix, és estimular la creació: “Les versions estan bé per començar, però arriba un moment que has de fer un pas endavant.”

De moment, en fi, ja s’hi han inscrit una vintena de músics –la meitat del país, i majoritàriament amb temes en català–, i això que la promoció ha sigut més aviat justeta. Si la cosa surt bé i sorgeix de sota de les pedres el públic que Fernández necessita per tirar endavant aquest miracle que és La Fada, és molt probable que a partir del gener el local s’integri a la xarxa Music Fest, que engloba també el Fizz i La Fídula, i que seria en endavant qui li gestionaria el programa de concerts. I també continuarà Veus, la vetllada literària de l’últim dimecres de cada mes que coordina Imbernón.

Mentrestant, l’espectacle continua: divendres serà Painomi, quartet femení de pop folk amb veu, violí i piano que s’estrena a La Fada amb el disc Podria ser pitjor, podria ploure; els seguiran Landry Riba Project amb Jordi Claret (1 d’octubre); Daniel Higiénico, de la corda d’El Sobrino i un altre clàssic de la casa (14 d’octubre); el pop indie dels barcelonins Wednesday Lips, que també debuten a la capital (15 d’octubre), i dues píndoles argentines, el cantautor Pedro Reñé, vell conegut (28 d’octubre), i la proposta experimental de Telescuela Técnica, nous al local (29 d’octubre). ¿I com s’ho fa, per oferir cada mes, puntualment i sense desmai, un cartell així? “De l’única manera que avui és possible programar directes: el músic es queda la taquilla, i nosaltres, les copes. Però costa que la gent pagui entrada per un concert: persisteix encara aquesta idea tan nefasta que la música és gratis. I no ho és.”