Balmaseda exposa a l’ambaixada espanyola una vintena d’esbossos inclòs els d’‘Immersos’, la versió humana de ‘Sòlids aparents’.

Potser recorden Sòlids aparents, no perquè l’hagin vist –no l’ha arribat a materialitzar mai per les previsibles reticències dels galeristes, amb poques ganes d’haver de fer front a la ira dels animalistes– sinó perquè al llarg dels anys hi hem anat fent referència com un dels grans projectes que Javier Balmaseda tenia entre cella i cella i que mai no havia renunciat del tot a dur a terme. Sòlids aparents, sí: aquella sèrie d’estructures de xarxa metàl·lica que adopten diferents formes, un sofà, una cadira, una taula, un tricicle, un tamboret, i que en realitat funcionen com a gàbies per on pul·lula un exèrcit de rates de laboratori vives. Ja poden fer la ganyota d’angúnia, sí. Data dels anys 90 i va sorgir de l’impacte amb la societat de consum occidental per a algú que, com ell, venia de la Cuba castrista: l’individu reduït a bestioleta engabiada pel consumisme.

Doncs bé: si en parlem avui i aquí és perquè aquella sèrie original amb ratolins ha anat mutant, per no dir creixent, l’última versió es diu Immersos i Javier Balmaseda n’exposa un parell d’estudis a Diàleg, l’exposició a quatre mans amb el pintor català Eduard Arranz Bravo amb què l’ambaixada espanyola commemora els 30 anys de relacions diplomàtiques i que fins al 7 d’agost es pot visitar a la sala d’exposicions de la legació. I tot i que són només dos esbossos, serveix per fer-se una estupenda idea del que podria ser: estructures de gran format (posem que deu metres de llarg per cinc d’alçada) construïdes amb malla galvanitzada i amb forma d’objectes quotidians, taules, cadires, llits... però que en lloc de rates contenen personetes humanes, figurants idealment despullats que adopten la forma de l’objecte en qüestió. Aquí al costat en tenen un d’entaforat dintre d’un inodor de proporcions XXL. La intenció de la instal·lació performance seria, diu, il·lustrar la interessantíssima ocurrència que l’home és presoner de les seves creacions, aquests objectes domèstics que passen habitualment desapercebuts i que són perllongacions d’un mateix, fins al punt que sense ells deixaríem de ser homes per convertir-nos de nou en bestioletes. 

El cas és que una galeria de Nova York sembla interessada a fer per fi realitat aquest vell projecte. Serà, si tot va bé el curs que ve, i només falta per concretar si hi porta la versió humana o la rosegadora. En tornarem a parlar si la cosa no es torça, però el millor de tot és que Diàleg conté una vintena més d’obres, olis sobre tela molt majoritàriament.

Tot són estudis per a projectes d’escultures de mitjà format, obra pública i instal·lacions. N’hi ha de la sèrie Només aire, que es va poder veure fa un parell d’anys a la galeria Taranmana d’Escaldes –aquelles formes neumàtiques amb tendència a l’entropia, que Balmaseda veu en bronze– i hi ha sobretot Infinit i atzarós, projecte del que serà una escultura pública de gran format que juga amb les closques de cargols construïdes amb daus –amb daus, sí!, metàfora de l’atzar– i que es repliquen fins a l’infinit a la manera dels fractals. Amb això, l’artista pretén il·lustrar la petitesa de l’ésser humà davant de la immensitat (i la complexitat) còsmica. Hi ha estudis d’altres sèries (Vies i solucions, Tot és un), peces soltes (Llengua de somelier, Vies en cap de dona, Desviament cap a Richard Serra) i un mosaic final amb nou peces de Balmaseda, inclosos dos esbossos de la intervenció al projecte Caldes, i nou més d’Arranz Bravo.

Tot pintura –oli i pastel– però no es facin il·lusions: per Balmaseda, es tracta d’un simple tràmit perquè la finalitat és crear una obra tridimensional. Una escultura, vaja: “No m’interessa la pintura entesa com a obra final. Per a mi, és tan sols un esbós, un estudi per començar a visualitzar la intervenció en la realitat, que és el que en realitat em motiva. Sempre ha sigut així, però ara ja sense manies ni subterfugis. Pintar quadres no m’interessa ni gens ni mica”.