Du a terme una agenda completa com a recitalista, coach a tallers i classes magistrals i membre de jurats. Ha fet gires per Amèrica del Nord, Japó, Austràlia, Sud-àfrica i la majoria de països europeus. La seva música combina la saviesa de la tradició amb una llibertat rítmica i harmònica sorprenent, plena de colors i d’humor subtil. Amb motiu del concert de demà a l’arxiprestal de Sant Esteve, hi conversem sobre el seu recorregut vital, l’art de la improvisació i el futur d’un instrument que continua captivant oients de totes les generacions.

Va ser durant dècades una figura central a la catedral de Sant Esteve de Viena. Com recorda aquells anys?
Van ser temps apassionants. Com a director musical vaig poder participar en la transició cap a la nova litúrgia del Concili Vaticà II. El projecte més rellevant, però, va ser la construcció del nou orgue, ara anomenat Orgue del Cor,  inaugurat el 1991.

Viena és un far de la música europea. Com ha influït en la seva manera d’entendre l’orgue?
Moltíssim. Els compositors del “classicisme modern” –Hindemith, Stravinsky, Bruckner, Richard Strauss–han deixat una empremta profunda en mi. A Viena he tingut la sort de viure interpretacions inoblidables.

Què va aprendre del seu mestre, el compositor i organista Anton Heiller?
Un estil harmònic equilibrat entre colors exquisits i una tonalitat lliure, sempre amb una qualitat vocal i melòdica que dona vida a la música.

El seu llenguatge uneix tradició i modernitat. Quin és el seu procés de creació?
Cerco colors que expressin millor la idea harmònica i, alhora, claredat per a ritmes complexos i textures polifòniques. L’orgue permet infinites combinacions, i això em fascina.

‘Toccata alla Rumba’ és una de les seves obres més conegudes. Com va néixer?
Sempre m’han atret ritmes com 5/8, 7/8 o 3+3+2, aquest últim és la rumba. Per a una de les meves primeres gires a l’Àsia volia oferir una peça com a record als amfitrions, i així va sorgir aquesta tocata tan rítmica i vital.

Quin paper juga la improvisació en la seva vida musical?
És essencial. En la litúrgia catòlica cal improvisar sovint per ajustar-se al ritme del servei. Durant molts anys vaig tocar fins a setze misses setmanals, això em va donar una base immensa per desenvolupar la creativitat.

Cada orgue és diferent. Com afronta aquest repte a l’hora d’improvisar?
És un repte i alhora un regal. Cada instrument ofereix nous colors i inspiracions. També l’espai –gran o petit, reverberant o sec– influeix en el resultat i obre camins inesperats.

Com a pedagog, quin consell dona als seus alumnes?
Els demano que imaginin la primera vegada que una obra va ser escoltada. Què hi havia de nou? On rau la sorpresa? Només així podem fer que la música torni a sonar viva.

L’orgue està íntimament lligat a l’espai on es troba. Quina importància dona a l’acústica i a l’arquitectura?
Molt gran. Hi ha obres que no toco en una gran església perquè la polifonia es perdria, i d’altres que necessiten la reverberació per respirar, com certes peces de Liszt.

Ha tocat en molts orgues arreu del món. N’hi ha algun que l’hagi marcat especialment?
No podria triar-ne només un. Però recordo amb emoció els instruments de Haarlem, Ratzeburg, Bressanone, l’Old West Church de Boston i, per descomptat, “el meu” orgue de la catedral de Viena.

Com combina el respecte per la tradició amb la recerca de nous llenguatges?
Depèn molt de l’orgue i del lloc. Els contrastos en un programa són revitalitzadors. M’agrada mostrar com una mateixa melodia –com Pange Lingua o Veni Creator– pot travessar segles amb estils completament diferents.

‘Toccata ma non troppo’ té un caràcter íntim i meditatiu. Què volia expressar-hi?
Que una tocata no ha de ser necessàriament forta ni ràpida. Aquesta només utilitza tres registres i convida al recolliment. “Toccare” vol dir, simplement, tocar, acariciar les tecles.

El seu humor musical és conegut. Pot ser divertit, l’orgue?
I tant! Pot ser molt divertit, encara que, evidentment, no durant la litúrgia!

També és autor de llibres com ‘Katholische Kirchenmusik’ (Innsbruck 2010) i una biografia d’Anton Heiller (2009). Què el va motivar?
La biografia d’Anton Heiller era necessària: va ser una figura cabdal de la música austríaca. El llibre Katholische Kirchenmusik va sorgir a proposta de l’editorial, amb la voluntat d’oferir una visió panoràmica i formativa.

Com veu el futur de la música d’orgue?
Té etapes d’alts i baixos. L’època d’or, entre 1950 i 1990 ja és història, però tornarà. Avui és molt més fàcil escoltar bons instruments, abans calia viatjar hores per trobar-ne un.

Què recomanaria a un jove organista que comença a compondre o improvisar?
Escoltar molts bons músics, comparar, aprendre a escoltar amb obertura i curiositat.

Si hagués de definir la seva relació amb l’orgue en tres paraules?
La meva vida, la meva veu, el meu medi.

I què espera del públic d’Andorra en aquest concert?
Que pensi i que somrigui. Si els assistents marxen a casa amb la sensació d’haver estat commoguts i entretinguts, la meva missió estarà complerta.